
Ajustar-se a la realitat, costa. I podem trobar tants mètodes com persones. Per si fos poc, hi ha la distància entre un mateix i la realitat (que els més lírics podrien anomenar "poesia") i, després, la distància que separa la nostra realitat de la dels altres que, a la vegada, és d'allò més variada. Tot plegat, entendre's un mateix i, alhora, entendre els altres, implica un seguit de relacions i forces no pas fàcils de mesurar: cal molt d'assaig, molt de prova i error per evitar que res no s'ensorri. L'ínclit arquitecte Antoni Gaudí, per exemple, feia servir un enginyós sistema de sacs de sorra que, tot fent de contrapès, li servien per calcular les forces, les resistències i, en general, l'estructura de les seves construccions. No fa massa vaig entrar en un concessionari d'automòbils de luxe per preguntar quant pesaven els models que allí tenien exposats. El venedor em va mirar com si un servidor no hi fos del tot. Però jo ja m'entenc.
# posted by C. @ 7:20 p. m.
|
# posted by C. @ 1:58 p. m.
|
# posted by C. @ 7:22 p. m.
|
# posted by C. @ 8:25 p. m.
|

Òbits discrets,
sense fanfara ni taüt:
em sobrevisc.
A trenc d'alba,
un record deixetat
pel pas del temps:
la princesa ha caigut
pel forat de l'ascensor,
enagos avall, engolida.
Polaroids, fotogrames:
lliris marcits
al pany de paret.
Escandall,
feia inventari,
passava llista
i tothom hi era.
Menys tu.
# posted by C. @ 7:52 p. m.
|

...potser és que la vida de debò s'escriu sense paraules...
# posted by C. @ 2:26 p. m.
|

No és cert que se les endugui el vent. Potser sí que algunes són com fulles seques, que un bon dia es van marcir i es van perdre amb una revolada o com aigua arran de les voreres, es van escolar pels embornals dels carrers. Cromades al fons de la memòria, algunes ressonen incorruptes al pas dels anys i el temps en fa de tornaveu. Romanen per sempre, com petxines de nacre a la platja dels records. Com lluernes en una nit fosca, com un far entre la boira, ens guien. D’altres són com maragdes, o pedres dins d’un calidoscopi i dibuixen paisatges que potser algun dia visitarem. Les paraules, com formigues de tinta per un corriol de paper, com pedres o llambordes, per fer-hi camins o aixecar contraforts i bastir arcs a la volta del pensament. Com un vent suau que fa girar les aspes del molí de les idees o infla les veles d’un vaixell, són alhora nord i timó i ens duen mar enllà. Lluen, entre les ones fosques, com miralls de plata. A vegades s’enlairen com l’estel d’un infant i dibuixen sanefes en l’aire, volen, intrèpides, com un estol de gavians. D’altres, són el vol suau de les orenetes. S’enfilen amunt, com una heura per les pedres antigues i fan olor de bosc, molsa i falguera, de terra molla i rosada. Pinten esperances, com una alba clara i desvetllen els sentits o tenyides de llum crepuscular, entre cels de color taronja i núvols que s’esfilagarsen lleugers, ens duen la son al vespre, ens fan de roda i de fus perquè hi debanem somnis, ara ja sabem de què estan fets. Les paraules, com un antic balancí de fusta per a bressolar-nos com abans o plenes de desitjos i espurnes, vermelles com les roselles enmig dels bladars. Com una talaia des d’on albirar-hi horitzons de llum més clara, que no ens serveixin per aixecar murs que ens separin, ben al contrari, fem-ne ponts que ens atansin a les diverses ribes d’aquest riu que és el món. Després de tot, ens queden les paraules.
# posted by C. @ 4:24 p. m.
|

Neva cristalls de buguenvíl.lia
pels tombants dels camins.
Llençols de salnitre i arena.
Mica, mineral:
el sol de juliol a les mans.
Si empenyorés aquest cel de migdia
seria més pobre que mai...
# posted by C. @ 3:52 p. m.
|
...d'Anna Montero.
# posted by C. @ 3:31 p. m.
|
# posted by C. @ 4:29 p. m.
|