El Cafè d'en Litus

No és cert que se les endugui el vent. Potser sí que algunes són com fulles seques, que un bon dia es van marcir i es van perdre amb una revolada o com aigua arran de les voreres, es van escolar pels embornals dels carrers. Cromades al fons de la memòria, algunes ressonen incorruptes al pas dels anys i el temps en fa de tornaveu. Romanen per sempre, com petxines de nacre a la platja dels records. Com lluernes en una nit fosca, com un far entre la boira, ens guien. D’altres són com maragdes, o pedres dins d’un calidoscopi i dibuixen paisatges que potser algun dia visitarem. Les paraules, com formigues de tinta per un corriol de paper, com pedres o llambordes, per fer-hi camins o aixecar contraforts i bastir arcs a la volta del pensament. Com un vent suau que fa girar les aspes del molí de les idees o infla les veles d’un vaixell, són alhora nord i timó i ens duen mar enllà. Lluen, entre les ones fosques, com miralls de plata. A vegades s’enlairen com l’estel d’un infant i dibuixen sanefes en l’aire, volen, intrèpides, com un estol de gavians. D’altres, són el vol suau de les orenetes. S’enfilen amunt, com una heura per les pedres antigues i fan olor de bosc, molsa i falguera, de terra molla i rosada. Pinten esperances, com una alba clara i desvetllen els sentits o tenyides de llum crepuscular, entre cels de color taronja i núvols que s’esfilagarsen lleugers, ens duen la son al vespre, ens fan de roda i de fus perquè hi debanem somnis, ara ja sabem de què estan fets. Les paraules, com un antic balancí de fusta per a bressolar-nos com abans o plenes de desitjos i espurnes, vermelles com les roselles enmig dels bladars. Com una talaia des d’on albirar-hi horitzons de llum més clara, que no ens serveixin per aixecar murs que ens separin, ben al contrari, fem-ne ponts que ens atansin a les diverses ribes d’aquest riu que és el món. Després de tot, ens queden les paraules.