El Cafè d'en Litus

No fa massa em vaig comprar una bicicleta. Al vespre, en sortir d’un local, vaig adonar-me que m’havien pres el seient. Passats la sorpresa i l’enuig posterior, vaig pensar que el millor que podia fer era no posar-m’hi pedres al fetge, que què hi farem, que les coses van com van i que no tenia cap sentit anar en contra del fat. Ben mirat, per fer més força, sovint pedalejo dret i el seient tampoc no m’és tan necessari. Al cap d’uns dies, després de fer una infusió en una cafeteria, vaig veure que la roda del davant també havia desaparegut. Menys sorprès i ja amb certa experiència, vaig raonar que prou que podia passar, a la manera de monocicle, amb una sola roda. Fet i fet, fins al centre no haig de pedalejar massa i fa baixada. Una setmana més tard, era la seva germana bessona, la roda del darrere, la que desapareixia. I ja em va estar bé: sense roda del davant vaig adonar-me que m’era molt difícil, si no impossible de girar, atès que el manillar quedava del tot inutilitzat. Amb els peus era més fàcil. Al mes d’anar sense rodes, i després de fer unes fotocòpies, vaig veure que m’havien pispat el quadre. Si bé ara la bicicleta m’anava millor per pujar i baixar escales, el quadre sense rodes resultava ser més pesat que una mula en braços. Aquest cop, fins i tot em vaig alegrar del furt, pensant que algú més necessitat que no pas jo, havia obtingut un bon recanvi. A la farola, lligat amb el cadenat, només hi restava el manillar. El que em sabria greu és que ara em robessin el timbre, amb el qual adverteixo als transeünts de la meva presència, i que més d’un cop ja m’ha servit per evitar un accident amb algun vianant despistat. No tinguéssim un disgust.