El Cafè d'en Litus

Ja fa temps que la realitat ha deixat de ser un bloc sencer: és plena de forats, d’esquerdes...portes. Sona el mòbil, el seu. Ni massa alt ni massa baix. Ella contesta amb una veu suau, una mica com el gronxar-se del darrer vagó del tren on és asseguda. ¿Bañaste a la niña, sí?...Pero ahora cuando venga con su padre yo no estaré, se va a llevar un chasco...bueno...hasta luego. I penja. I és com si tanqués suaument la porta que havia obert fa uns moments, com si tingués por de despertar la nena a l’altra banda del fil. I mira per la finestra amb la mirada lànguida, una mica trista (Cuando venga con su padre yo no estaré, se va a llevar un chasco...) i segurament pensa que les coses no haurien d’haver anat així, però que ja se sap. I la nena, i el pare i la nova parella del pare. I que no, que les coses no haurien d’haver anat així. Però que ja se sap...