El Cafè d'en Litus

Blind Willie s’imaginava tafur excels, traient-se una altra vida de la màniga on no hagués de recórrer tots aquells locals de mala mort fets de xapa corrugada i plens de fum. Assegut en un cadira rònega de vímet duia el compàs tot picant el terra amb la sabata. El cuir descolorit, desgastat pel pas dels anys, la sola foradada. What did I do to be so black and blue. Tan negre i tan trist. Dotze compassos, tres acords, un blues. El terra, polsegós, li responia amb el so sec dels taulons. Les cordes de la guitarra tesaven l’aire amb notes blaves mentre a la barra dringaven els vasos i les ampolles plenes de licor. Per les taules, d’un verd vellutat, s’hi enfilava un pòquer d’asos o rodaven, silencioses, les boles de billar. Blind Willie –li deien tots– canta’ns aquella cançó que tant ens agrada. I ell explicava, una altra vegada, la història d’un vell tafur que imaginava.