El Cafè d'en Litus

Aquella nit d’estiu hi eren tots al voltant de la taula: el Tonet, que només sabia fer tres acords amb la seva guitarra i que, quan la cançó canviava de to, havia d’apujar o abaixar la celleta, màstil amunt i avall. El Sebastià, que amb les maraques oferia als assistents un parell de gardènies. El Miliu, amb una ampolla d’Anís del Mono a manera d’improvisada percussió. La resta de la colla, una mica orgue, una mica gat, feia el que podia per afinar. De sobte, ella agafà una làmina de fullola que fins feia poc havia servit per ventar el foc de la barbacoa, un tros de carbó i hi escrigué: “EL CORRAL DE LA PACHECA”, s’enfilà damunt la taula i, mentre feia el gest d’arromangar-se la faldilla, començà a cantar acompanyada per la barrila general. Reien. Tots sabien que, de fet, el que semblava una bogeria, no era més que un sobtat atac de lucidesa.