El Cafè d'en Litus

Caminava pel carrer quan es quedà embadalit al mig de la voravia tot mirant un núvol. Al cap de poca estona parà un altre individu al seu costat. Se’l mirà de fit a fit i en veure que observava el cel, també s’hi quedà. Ho feia encuriosit, amb una mà al front per no quedar enlluernat. Uns minuts més tard s’hi afegí un tercer. I un quart, que anava a buscar el pa, també s’hi aturà. Mitja hora més tard eren sis les persones que feien pinya amb la mirada cap al cel. Una hora després, ja feien una dotzena.

- Què és tota aquesta gent? - preguntava un.
- No ho sé, jo anava a buscar el pa – li responia un altre.

Una hora i mitja més tard ja eren vint-i-cinc i l’enrenou començava a ser considerable.

- Que passa alguna cosa? No veig res! – remugava un jove.
- Que donen què? - preguntava una parella.

A les dues hores el carrer era ple de gom a gom:

- Pipes, crispetes, begudes fresques! - cridava un venedor ambulant.
- Mare, mare... - somicava un nen que s’havia perdut.
- Això no pot ser, és intolerable! - cridava un senyor amb vestit creuat.
- De què és la manifestació? - preguntava un jove amb fulard i una arracada.
- Jo he arribat primera! A la cua!- cridava una dona.
- Que no donen número? – es queixava una altra.

Les càmeres de televisió començaren a arribar: focus, cables, unitats mòbils...

- Som al mig del carrer, a l’espera de més notícies...- explicava la periodista.
- Jo hi era quan ha passat tot! – afirmava, rotund, un home al càmera.

De cop i volta, una bola enorme, brillant i negra com el betum, aparegué al capdamunt del carrer. De mica en mica, començà a rodolar pel pendís. Ja més a prop, s’hi podien distingir tres forats. La bola rodolava cada cop amb més empenta. En un tres i no res, travessà tot el carrer com un llamp passant per damunt de la multitud que s’hi agombolava. Uns segons més tard, un silenci dens, espès com la boira, cobria tot el carrer.

- Strike!! - se sentí amb veu de tro des de dalt del núvol.