El Cafè d'en Litus

A ningú no va sorprendre la notícia quan el metge li ho va deixar anar: bessonada. Es veu que ja els venia de lluny això, a la seva família. Que tant per la branca de la mare com per la del pare ja n’hi havia hagut i que ella tenia totes les butlletes perquè li toqués la grossa. I mai més ben dit mentre es passejava pel parc amb un ventre de vuit mesos prominent com la proa del Titànic. Quan nasquérem, el meu germà i jo, érem idèntics com dues gotes d’aigua i la gent se’n feia creus quan a mitja tarda sortíem a ramblejar amb el cotxet. Ja de més grans, a l’escola, cap professor no en treia l’aigua clara de qui era qui, confusió que ben aviat vam aprendre a rendibilitzar: jo, que era més de ciències, em dedicava a estudiar matèries com el càlcul, l’àlgebra, el dibuix tècnic o la química. El meu germà, per altra banda, era una llumenera amb el llatí, la literatura i tot el que tingués més de tres paràgrafs seguits. L’estratègia era ben senzilla: cadascú feia el seu examen; si era de ciències, jo aprovava a la primera i ell, el meu germà, suspenia. Llavors, al juny, jo em presentava a la seva recuperació i l’aprovava. El mateix, però a la inversa, fèiem amb les assignatures de lletres. Al final de curs, entre els dos, ho havíem aprovat tot. Aquesta mateixa tàctica, que tan bé ens havia anat a l’escola, la vam seguir fent a la universitat: n’hi va haver prou amb trobar una carrera mig de lletres, mig de ciències per acabar-la amb uns resultats brillants: les econometries, comptabilitats i d’altres, eren meves. El dret i la història, eren del meu germà. I així anàvem fent. Pel meu mal cap, però, vaig embolicar-me en negocis tèrbols i poc recomanables fins que, en una ensarronada, em van enxampar. Per contra, el mateix dia que jo entrava a la presó, el meu germà aprovava les oposicions que havia anat preparant, ara sí, pel seu compte. Fet i fet, malgrat ser bessons i anar sempre a mitges, ell sempre ha estat més tranquil que no pas jo, i una feina estable, fins i tot una mica monòtona, de vuit a tres, li escau prou bé: fa patxoca amb aquelles sabates embetumades, els pantalons amb la ratlla tan ben marcada i el rivet negre a la banda, amb la porra i les manilles a l'esquerra, el walkie-talkie a la dreta. Ningú no s’ha exclamat de res quan, a les tres en punt, he picat la seva fitxa al rellotge de sortida i he enfilat, a poc a poc, carrer amunt.