El Cafè d'en Litus

Cada poble té el seu beneit. El de la vila de R. és un bon jan de mirada lassa, somriure babau, les galtes plenes i els dits de les mans molsuts, arrodonits com botifarrons. Vagareja per la vila amb un telèfon antic de baquelita negre. Rambla amunt, rambla avall, n’atansa l’auricular als transeünts tot dient-los: “és per a tu...”. Tothom dibuixa llavors un mig somriure mentre li fan que no amb el cap o un gest del palmell. No sé ben bé per què, aquella tarda clara de diumenge, quan el beneit se m’acostà per allargar-me el telèfon (“és per a tu...”), l'hi vaig agafar. Em vaig apropar l’auricular a l’orella i, de sobte, una veu llunyana em digué: “No agafis l’autobús...no l’agafessis pas!”. Espantat, vaig retornar l’aparell al seu propietari que m'observava amb un somriure càndid. Aquella mateixa tarda, l’autobús que sempre em duu de retorn a casa –i que jo, en el darrer moment, vaig decidir no agafar- va punxar una roda mentre enfilava el pont que travessa la vila, perdé el control i s’estimbà. Consternat, no me’n vaig saber avenir. De qui era la veu que m’havia advertit per telèfon? I per què? Fos com fos, passats l’ensurt, la por i les reticències inicials, al cap d’una setmana vaig tornar a visitar el babau del telèfon. També llavors, una veu em parlà del meu fat.

Amb el temps em vaig acostumar a consultar-li qualsevol decisió referent al meu avenir: ofertes laborals, el casament de la filla, la universitat més convenient per als nanos...tot. Fins que un dia, en atansar-me aquella vella andròmina de baquelita a l’orella, l’aparell restà mut: la veu s’havia esvanit. Espantat, tement que allò no fos un mal presagi, vaig penjar l'auricular a poc a poc. Amb prou feines vaig veure a venir el cotxe que, arran del pont, punxà una roda i s’abraonà sobre meu.

Ara sóc un espectre que deambula pel poble. Rambla amunt, rambla avall les tardes de diumenge amb el beneitó del telèfon, bo i xiuxiuejant a cau d’orella als incauts que s’hi atansen: “no et casis amb ella”, “aquesta feina no et convé”... el primer que em passa pel cap. Tal com feia, mentre esperava, l’espectre que vaig substituir un diumenge de tarda clara.