El Cafè d'en Litus

Doncs què voleu que us digui, a mi m’agradava més abans. Vull dir, quan fèiem cuina més tradicional. Però es veu que allò no venia, no era prou, diguem-ne…internacional. A mi m’agradava una bona escudella amb el seus galets, uns canelons farcits de tall rostit amb abundant beixamel cremosa i gratinada. Una bona amanida amb vinagre de Mòdena (aviam si no n’és de bo, el vinagre de Mòdena!) i per postres una crema catalana amb aquella làmina de sucre cremat que es pot trencar amb la cullereta i que els fragments, llavors, semblen plaques de gel ensucrades que suren per damunt d’un mar color d’ou i canyella. Per llepar-se’n els dits! Per fer-ho passar tot avall, un cigaló de rom o un bon digestiu. Però a ell, això, mai no li va acabar de fer el pes. Vam començar com a socis a parts iguals, és veritat. Però jo, ara, m’he quedat fent feines de bastaix, com aquell qui diu. Tot un cuiner com jo fregant piles de plats, suant la cansalada amunt i avall, mentre ell s’endu la fama. “Un mestre de la cuina...”, “Tres estrelles Michelin...”. Au, vinga home! Entre poc i massa, també. Tot plegat molt soroll de boixets però de puntes...de puntes poques! Que quan surten del restaurant tothom se’n va al “merendero” del costat a fer un entrepà o un pollastre a l’ast, que surten amb gana, coi! Però a ell tot això li és igual. La fama, la fama...cues de gent per venir. Perquè, fixa’t tu, tenim l’agenda tancada pels propers sis mesos! Des de la revista “Bon vivant”, passant per “Gourmet” fins a “Llepafils”, tots n’elogien els seus plats. Ell diu que juga amb els sabors, les textures...fa i desfà, un arquitecte de la gastronomia, diu. Jo, la veritat, encara no entenc res. Tot va ser culpa de la Dolores, la dona de fer feina. “Oh, amb les coses del menjar no s’hi juga! Tot net i polit com una patena, ha d’estar...”. I amb aquesta dèria de la neteja, un dia, en ple banquet per a trenta comensals, que em comença a fregar el terra: “Aneu amb compte, que és moll...aviam, per aquí, que hi he posat els fulls de diari...que m’ho deixareu tot ple de petjades...”. Va passar l’inevitable: amb el tràfec de safates amunt i avall, un dels cambrers va relliscar. El terrabastall de plats, tasses, coberts i menjar es va sentir des de l’altra banda de la sala. Llavors, ell va entrar a la cuina. L’espectacle feia por: tot el menjar escampat per aquí i enllà, les salses barrejades, totes les guarnicions desmuntades, els plats desfigurats...desconstruits. Una pena, vaja. I el cambrer vinga demanar disculpes, que el pobre era nou i ja es veia al carrer. Ell es quedà sense dir res, mut. Ves a saber què li passà pel magí, llavors. Parat, amb una estranya lluentor als ulls i el somriure de biaix, digué que tant era, que no passava res. El geni deu ser això.