El Cafè d'en Litus

L’escriptor inconegut escrivia la que havia de ser la seva novel.la definitiva, la que culminaria tota la resta i el duria al cel dels escriptors. Fins a aquell moment, es podia considerar que les anteriors no havien estat més que provatures fetes una mica a les palpentes, exercicis més o menys reeixits d’estil però cap, fins llavors, no havia assolit la solidesa del que estava escrivint ara. Perquè mai la història que contava no havia estat tan significativa i emotiva, mai formalment tan ben vertebrada, amb els diàlegs tan versemblants i fluïts, rics de paraules i contingut. Una història ben lligada com poques. Hi pensava a la feina –car el nostre escriptor inconegut no podia viure dels seus llibres-, quan dinava al restaurant amb els companys, quan treia a passejar el gos, quan fregava els plats o feia l’amor amb la dona. A tot arreu i a tothora, hi pensava. Ja a pocs capítols del final, però, al neguit d’escriure-la s’hi afegí el de no poder finalitzar-la: i si a la feina li succeïa algun accident? I si al restaurant agafava una intoxicació? O un cotxe l’atropellava mentre treia el gos a passejar? O la dona –ves a saber- li encomanava alguna malaltia venèria letal? Aquests pensaments, a poc a poc, l’obsediren fins a esdevenir una dèria. Començà per emportar-se una carmanyola de casa i no anar al restaurant amb la resta de companys. La desconfiança cap a tot, però, com el degoteig constant d’una aixeta, li anà barrinant el magí i aviat deixà la feina, donà el gos i, al.legant incompatibilitat de caràcters, se separà de la dona. Tancat a casa, escrivia. De primer, amb un horari regular de vuit a dues i de tres a cinc, un horari d’oficina, després, perdut en la seva dèria, començà a escriure febrilment i en la seva follia, se saltava àpats i hores de son. Cada cop més demacrat, els ulls enrogits, el pols accelerat pel cafè i la nicotina, escrivia, escrivia i escrivia abans no fos massa tard: la mort l’encalçava, n’estava segur. Calia aprofitar cada hora, cada minut, cada segon, i teclejava, teclejava, teclejava, esgarrapant temps al temps, ja sense beure ni menjar. Quan els bombers, a requeriment de la veïna, esbotzaren la porta, trobaren un home que feia temps que criava malves, estès a la taula del dormitori amb el cap damunt del teclat d’un ordinador amb la bateria esgotada. Al seu costat, un cendrer fred ple de burilles. I un plec de fulls del que semblava un llibre inacabat d’un escriptor inconegut.