dijous, de novembre 23, 2006

 

La veritat


Era aquella hora foscant que tant li agradava: ni la claror enlluernadora del migdia, ni la llum tènue, dèbil i de totes totes insuficient del vespre. En aquell moment tan especial li abellia preparar-se un te amb llimona o, si la jornada havia estat intensa, un got de whisky amb glaçons. Llavors, es calçava unes sabatilles de llana i s’asseia a la seva butaca preferida que era a prop de la finestra, per llegir un dels molts volums que conformaven la seva extensa biblioteca del despatx. En aital circumstància es trobava quan, de sobte, un esclat de llum seguit d’un colossal acord d’orgue catedralici il.luminà tota la sala. Enmig d’una boira purpúria, refulgent, acompanyada de sublims veus blanques de querubins, aparegué ella. Immaculada, gràcil, perfecta i pura com una vestal. De primer, el lector no se’n sabé avenir. Tants anys, tantes tardes de lectura cercant-la, per venir a encarnar-se allí, d’improvís. Era ella, sí: la Veritat. L’havia intuïda, però sempre li’n quedava el dubte. I si...- es deia, i era precisament aquest dubte el que el feia seguir endavant en la seva recerca. Per fi la tenia al davant. La veritat, la veritat amb majúscules! Ara que la tenia enfront, però, li semblà que tants anys de recerca potser no havien valgut la pena si és que la veritat era “allò”. De fet, passat l’astorament inicial, s’hi trobà una mica incòmode: ja se sap que la veritat no sempre és agradable. Fins i tot li dolia. Va pensar que potser, la veritat, tota la veritat, no calia. Potser amb una part ja feia, oi? Qui volia una veritat-amb-tots-els-ets-i-uts? Fil per randa, amb pèls i senyals. No, no...fins i tot una mentida, una mentida pietosa, es podia acceptar alguna vegada. Qui és que no ha mentit mai? La veritat, mi-te-la, tota vestideta de blanc, ampul.losa i petulant. Què s’havia cregut?! Juro decir la verdad, toda la verdad y nada más que la verdad. Bah! Precisament, precisament això només es dóna a les pel.lícules. La veritat bleda i xarona. I ca, home! La realitat, la realitat era feta de perjuris, falsos testimonis, testaferros...aparences! Si ho sabia prou bé ell, que era advocat! La veritat, quina nosa. S’acabà d’un sol glop el got de whisky amb glaçons –la jornada havia estat dura- i, aprofitant un descuit de la veritat, li etzibà una bona patacada amb el llibre que estava llegint. Ella, de tan pura i fràgil, s’esvaní tota esmicolada a terra. De la veritat, ara, en restava només un munt de pols. Agafà una escombra i, tot aixecant discretament la catifa, el féu passar al dessota. Mentrestant, s’havia fet vespre. Si s’afanyava –va pensar- encara podria anar al gimnàs.


|

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?

Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 2.5 Spain License.

Web Pages referring to this page
Link to this page and get a link back!