El Cafè d'en Litus

Va baixar les escales tot corrent. Sabia que sempre arribaven amb retard i que no hi feia res que al rètol indicatiu hi digués una hora concreta: sempre s’havia d’esperar assegut una bona estona o, la majoria de les vegades, a peu dret amb la resta de la gent que s’agombolava a l’andana. Malgrat tot, però, no perdia l’esperança: ja se sap que de vegades sembla com si els astres es posessin d’acord, com si algú hagués traçat un pla per a nosaltres i que, fem el que fem, tot roda fi. Així doncs, i de tant en tant, un dels combois que esperava, sense talls en el subministrament elèctric, descarrilaments o catenàries trencades, aconseguia arribar sense problemes a l’estació. En efecte, a l’hora i la via indicades, aparegué el tren. Una mica desballestat, amb la maquinària greixosa i empolsinada, aquell centpeus tot fet de xapa, soldadures i reblons, s’aturà feixugament enmig d’un enorme grinyol. Llavors, després d’un esbufec i amb gest mecànic, obrí les portes. El jove hi entrà prest, no fos que, després de tant esperar, hagués de viatjar dempeus. Encara que si el tren havia arribat a l’hora adequada de ben segur trobaria un seient lliure: ja se sap – es digué- quan tot rutlla, tot rutlla. Com si els astres tinguessin un pla per a nosaltres i, no importa què fem, tot és oli en un llum. Se sorprengué, però, de l’aspecte dels viatgers que ocupaven el vagó. Tenien un aire demacrat, amb la roba atrotinada i desgastada. Alguns, fins i tot, amb peces de vestir que els venien força talles massa petites i amb les costures descosides que donaven a aquella gernació un aspecte ben tronat. Els homes feien una fila estrafolària, amb llargues barbes rònegues. Uns quants duien pantalons curts que contrastaven amb les seves cames esprimatxades, esblanqueïdes i borralludes. Les dones, per altra banda, també el deixaren astorat, sobretot algunes ancianes amb faldilla d’estudiant, curta i amb plecs, cofades amb un llaç vellutat. També el sobtà el silenci dens que hi havia, conseqüència –ho veié més tard- de l’absència absoluta de quitxalla al vagó. Al fons, hi jeia una parella amb la pell assaonada, el rostre apergaminat. Quina mala ganya que fan aquests dos...- pensà.

- Perdoni, aquest tren va a Manresa, oi?

- Sí, sí que hi va... – féu resignat un dels ancians des d’un dels seients, amb una pilota de futbol a la falda i una motxilla escolar al seu costat.

La resposta el tranquil.litzà. S’assegué al costat d’una de les àvies de faldilla curta i llaç al cap que, encuriosida, mirava el ram de flors fresques que duia a les mans.

- Són per a la meva xicota, sap? M’espera a Manresa...

- Ah...- féu la vella mentre entrellaçava els seus dits ossuts i artrítics per sobre de la seva faldilla, amb un somriure entre beat i compassiu que ell no sabé entendre del tot. Es tancaren les portes. El tren arrencà.