El Cafè d'en Litus

De tant en tant ve de gust rabejar-se en l’excés, oblidar-se de les conseqüències i pensar només en els motius. Ara bé, tot plegat, el Nadal, sembla haver-se convertit en una fanfara excessiva i inevitable. Ja se sap: quan gairebé tot se centra en el continent, el contingut grinyola i se’ns desfà el somni a les mans de tant somniar-lo. Lluny del brogit, però, ens queda el mar com a antídot de la desmesura d’aquests dies. Perquè el mar de l’hivern no hi entén de presses ni de multituds agombolades arreu. I si bé és cert que també pot ser excessiu, ara resta quiet i serè com una bassa d’oli, com un mirall nu de vaixells que reflecteix, ple d’espurnes, el sol del migdia. El mar respira amb les ones arran de platja i com una memòria atàvica, ens torna al magma primigeni. Llavors, en escoltar-lo, fa l’efecte que amb cada alenada ens duu la calma. Que ens dibuixa, a tocar dels dits, un horitzó més clar.