El Cafè d'en Litus

De tant en tant oblidem els motius. Els perdem entre el brogit, enmig de l’enrenou diari, com qui es deixa una bossa en una lleixa del tren o, senzillament, se’ns van morint d’inanició, com una planta que algú no ha pensat a regar i es marceix a poc a poc. Perquè oblidem els motius volies que enregistrés les cançons que tocava amb la guitarra, perquè sabies que les passions, les dèries, tot el que de debò importa té tendència a esvanir-se amb el temps, entelat pel baf de la quotidianitat. D’excuses no ens en falten: sempre hi ha una trucada a deshores, una reunió massa llarga, un tren que s’escapa, una agenda que no encaixa, un client descontent, algú que espera que l’anem a recollir, una pila de roba per planxar, una aixeta que goteja, una porta que grinyola i els del gas que passaran demà. És fàcil perdre’s en la rutina, en els gests que fem gairebé sense pensar, saber-se vençut pels dies i llavors justificar la pròpia mediocritat: “Sobre gustos no hi ha res escrit”, “l’important és participar”. Sobre gustos hi ha molt d’escrit però és que vostè no ha llegit res, senyora i si participem és només amb la intenció de guanyar perquè fins en el pòsit del darrer badall d’un funcionari adormit hi ha un objectiu. El que passa és que, malgrat a vegades soni la flauta per casualitat, sovint les fites s’assoleixen a còpia d’esforç i no de manera immediata, i això costa. Llavors, és clar, sempre és millor refugiar-se en un gris adagi: “Sobre gustos no hi ha res escrit”, “l’important és participar”. Oblidem la passió, el que de debò importa, els motius, i cal de tant en tant enregistrar-los en una vella cinta magnetofònica o escriure’ls en un full. No fos cas que els perdéssim per sempre. No fos cas que ens perdéssim per sempre.