El Cafè d'en Litus

Es descorda l’abric, el plega acuradament i el posa a la lleixa. El mateix fa amb la seva bossa, plena de llibres. S’asseu al seu davant i és llavors que se n’adona. Es miren amb perplexitat: el temps és un riu que fa passar avall tots aquells que no remen alhora amb nosaltres i sempre sorprèn retrobar-se amb algú que hauria de ser, com a mínim, a l’altra riba. Després d’uns moments de dubte, se somriuen. De tot plegat fa massa anys i ja només guarden d’ells un record que, com les fotografies antigues, s’ha anat tornant esgrogueït. Un record que dormia arraulit al llit de la memòria i que ara l’atzar s’ha encarregat de desvetllar. De mica en mica, una vegada trencada la fredor del primer moment, comencen a conversar: ell li comenta que finalment va acabar la carrera i que està fent un postgrau en tributació: un os que ara no començaria per res del món, afirma amb gest disgustat. Ella li explica que està realitzant el seu doctorat en biologia i que ja no li falta massa per finalitzar. L’ha d’acabar abans el doctorat no acabi amb ella, li diu amb una rialla. S’hi fixa bé: té la mateixa veu, encara que més serena, i la mateixa facilitat de paraula: és, igualment, una llumenera. Pel coll li pengen els mateixos rínxols de color de coure i quan riu, amb les mateixes dents blanques i esmaltades, se li fan també aquells dos clotets tan fins i juganers a les galtes. Els anys, a més, han estat benèvols, bescanviant aquella noia tímida, esprimatxada i amb acne, per la jove esvelta de trets clars que és ara. A la següent estació ella baixa. S’acomiaden. Al seient hi resten només el buit de la seva absència i la certesa absoluta de que, definitivament, es va equivocar de germana.