El Cafè d'en Litus

Observo, a la paret del tren, un marc buit amb uns petits suports a dins que, se suposa, han de recolzar un petit martell que ara mateix no hi és: algú l’ha robat i, potser per desídia, manca de pressupost o –ves a saber- problemes a la catenària, no s’ha penjat el corresponent recanvi. És un d’aquells martells senzills, de plàstic vermell amb els extrems metàl•lics per poder colpejar millor. A dalt hi llegeixo: “Trencar el vidre en cas d’emergència”. Un martell inexistent ha de servir, suposo, per trencar vidres que comparteixin la seva mateixa condició, és a dir: inexistents. Vidres que, a la vegada, cal que es recolzin en un vagó d’un tren que, és clar, no ha d’existir. Tot plegat deu formar part del dispositiu que ha de constar en algun manual del tot inexistent per a què, com diu el rètol, els passatgers -del tot inexistents, per altra banda- puguem sortir del ja esmentat inexistent vagó en cas d’emergència. Ara ho entenc tot: no som res.