El Cafè d'en Litus

Sempre li demanava el mateix: que m’expliqués coses de la guerra. De “la guerra”, perquè llavors els diaris encara eren massa lluny i de guerra només n’hi havia hagut una: la seva, la que tantes vegades li havia sentit explicar durant les hores en blanc de les meves nits fosques. De mica en mica, anava desgranant la vida de llavors i tot, de tan irreal, semblava pertànyer a una pel.lícula. Poc a poc, però, vaig adonar-me que aquells fotogrames no eren pas fets de cel.luloide, sinó de moments recordats que, malgrat els anys transcorreguts, semblaven ben vius. Records que es fonien en la penombra de la cambra, pels plecs de les cortines, que creixien per les parets projectats per la llum tènue i esgrogueïda d’una làmpada. A força de nits, vaig arribar a copsar el que hi havia rere aquelles paraules, tot allò que és impossible de sentir als llibres. Tanta, tanta misèria. Misèria física però, sobretot, misèria humana. De tan sòrdides i tristes, vaig acabar per demanar altres històries, anècdotes del poble, coses de la família, fets més amens. Però la Història, la que s’escriu amb majúscules, ja l’havia après; i no puc estar-me de pensar què succeirà quan ja no quedin àvies per explicar-la. Què succeirà quan, passats els anys, sigui només la seva paraula contra la nostra. I em fa l’efecte que una ombra fosca s’allargassa per les parets de casa, que alguna cosa tèrbola neix entre els plecs de les cortines una altra vegada.