El Cafè d'en Litus

No hi ha millor afrodisíac que tenir vint anys. Lluny queda l’estimar-se per portals foscos, per carrers de llum tènue i esgrogueïda abocada pels fanals, clepsidres fosforescents que gairebé tocaven l’alba. Llavors, el cos de l’altre era un terreny inexplorat, l’orografia del qual resseguíem amb deler, guiats només per un mapa a mig dibuixar. L’adolescència és un temps que tendeix als excessos en tots els aspectes, on s’ajunten de manera exagerada desig i inexperiència. L’adolescent és, sovint, un marrec dins d’un cos que li ve gran, tot ell una mica desmanegat, alienat i perdut. El temps, però, tot ho equilibra i, paradoxalment, el desig abandona el centre de gravetat del cos per situar-se una mica més amunt. I és que a partir de certa edat, aprenem a veure-ho tot amb uns altres ulls. Rectifico, doncs: no hi ha millor afrodisíac que tenir trenta-quatre anys. Que duri.

*Post d'aniversari