El Cafè d'en Litus

Dins el mateix vagó, es miren. L’un és estirat al terra, duu els pantalons estripats, aguantats amb tirants de color llampant, amb sets entreoberts plens d’imperdibles i la vora descosida. Vesteix una jaqueta de cuir gastat plena de reblons de xapa i una cadena que li penja pel costat. Calça unes botes militars masegades, foguejades en les trinxeres de sales de concerts atrotinades: Never mind the bollocks, God save the Queen...al cap despunta, orgullosa, una cresta engominada i vermella: el gall més punk del galliner. Al seu costat, jau amb bleix feixuc, un gos magre. L’altre, un noi esprimatxat de pell esblanqueïda, es recolza en un seient. Duu les sabates embetumades i lluents, els pantalons amb caient elegant, l’americana ben entallada i un tallat de cabell que sembla fet amb tisores mil.limetrades. A la solapa, el mocador ha estat substituït per una placa metàl.lica que amb lletres blanques i rigorós fons negre indica el seu nom i la pertinença a un orde religiós. Se sotgen amb desconfiança, sorpresos que els seus móns s'hagin trobat en aquell vagó pels viaranys de l'atzar, coincidint de tant en tant en la mirada i en un sol pensament que diu “quin tipus més rar...”