El Cafè d'en Litus

¿Qui no s’ha quedat mai en blanc? La sensació sempre és la mateixa : enmig d’una oració, d’un discurs, la paraula s’esvaeix i deixa en lloc seu un forat al pensament. Astorats, llavors, la busquem. Però no hi és, s’ha evaporat. Per uns instants, el pensament és un erm, una cambra buida sense cap mena de referent, un atzucac i no ens queda més remei que admetre que hem perdut el fil del que estàvem dient o anàvem a dir. “Com pot ser”- ens preguntem - “que les paraules ens traeixin d’aquesta manera?”

Però no hi fa res, per sort les paraules sempre tornen i només queda la por d’aquell moment en blanc. I és que, sovint, fa l’efecte que el nostre pensament és fet només de paraules i que amb elles, quan les perdem, ens perdem una mica nosaltres.

*Fa gairebé tres anys vaig escriure aquest text. En aquell moment va partir del que anomenem un "lapsus". Avui, des d'una altra perspectiva, m'ha fet pensar en la meva llengua.