El Cafè d'en Litus

No sé quina percepció deuen tenir de nosaltres, després del reportatge a Telemadrid. Que som gent rara, segur. Gent estranya, aquests indígenes. Cal tenir mala bava per entestar-se a no parlar sempre en castellà. Si l’entén tothom, coi! En canvi el català, tard o d’hora, porta problemes: “Em posa un cafè amb llet?”, “¿Un qué...?”, “Un café con leche...”, “Ah...”. Els catalans fem coses tan rares com parlar la llengua que ens és pròpia. Una acurada anàlisi antropològica faria les delícies de qualsevol científic espanyol. Així, jo mateix per exemple, aquest matí m’he rentat les dents. Un acte que els catalans realitzem quotidianament tot fent anar amunt i avall un raspall menut que prèviament ha estat cobert amb una petita porció de pasta dentífrica. Al cap d’una estona de desenvolupar aquest estrany ritual, als catalans se’ns omple la boca d’una sabonera espessa que ens confereix un aspecte grotesc, gairebé amenaçador. Llavors, al cap d’un parell d’hores aproximadament, iniciem un segon ritual que consta, bàsicament, en parlar per telèfon, fer comandes, redactar informes, assistir a reunions o picar amb els dits el teclat d’un aparell anomenat “ordinador”. Aquest aquelarre que acostuma a durar unes vuit hores (vuit hores!), hom l’anomena “treball”. Jo, és clar, també el segueixo. I el ritual d’ahir va ser força llarg. En un rampell extrem, fregant el paroxisme d’aquesta patologia, en arribar a casa vaig obrir la nevera i, cansat, vaig reescalfar al microones un plat curull d’una mena de tubs blanquinosos tallats al biaix recoberts d’una salsa agrumollada de color vermell terrós, gairebé sanguinolent, que els catalans hem acordat anomenar -coses de la llengua indígena- “macarrons”. D’una revolada, els vaig endrapar. No en va quedar ni un. Satisfet, me’n vaig anar a dormir sense recança. Quina gent més estranya, els catalans...!