El Cafè d'en Litus

No entenc els cotxes. Mai no els he entès: el seu motor em sembla tot un misteri i m’estranya que tot aquella pila de ferralla i plàstic damunt de quatre pneumàtics no caigui desballestada més enllà dels 120 km/h. Per això, quan vaig obrir el capó del maleter i les vaig veure, no em vaig sorprendre massa. Un misteri més, vaig dir-me: allí, enmig dels triangles d’emergència i les eines, se m’aparegueren unes escales mecàniques que menaven maleter avall. Sorgien, ben greixades, de sota la roda de recanvi, amb un grinyol lleu i monòton. Pel gorg profund del forat s’hi escolava un lleuger corrent d’aire. Al fons, hi ressonava l’eco esmorteït i llunyà d’unes rialles. Encuriosit, vaig començar a baixar. Les escales, semblants a les dels grans magatzems, anaven a petar a una mena de soterrani vagament il•luminat. En un racó, dos homes jugaven a cartes (“En pillo dues”, “Dóna’m carta”, “jo passo”, “doblo”...). Vaig preguntar-los què hi feien allí i el més jove em respongué que eren els tècnics, els encarregats de girar a la dreta, a l’esquerra, frenar i totes les maniobres que fossin de menester. No em vaig poder estar de retreure-li que allò ja ho feia jo mateix. El més gran dels dos, un bastaix de bigotis esmolats que fumava una cigarreta de picadura, m’ho negà categòricament mentre m’explicava que tots els aparells del cotxe que un servidor manegava no eren més que un atrezzo, un decorat per anar tirant, que qui feia la feina, eren ells. Sorprès, els vaig deixar anar que potser sí, però que qui de debò triava el trajecte i el destí final, era jo. Els dos homes esclafiren a riure a la vegada, amb una rialla sonora i picades d’ull plenes de complicitat. Consternat, vaig enfilar escales amunt. Després de tancar el capó del maleter, vaig engegar el motor. N’hi va haver prou amb un parell de cops de gas per trobar-me transitant com un bòlid pels afores del poble, enmig d’un camí de carro estret, cantellut, polsegós i ple de giravolts. Amb la mà dreta feia anar amb força la falsa palanca del fals canvi de marxes del meu cotxe. Almenys que penquin...!- vaig dir-me.