El Cafè d'en Litus

Tothom sap que, si bé el nom no fa la cosa, sí que l’un i l’altra es presten a confusió de tant que s’assemblen a vegades. És responsabilitat nostra, llavors, saber distingir entre bou i bèstia grossa. Ara bé, de tant en tant, passa a l’inrevés: entre el nom i la cosa hi ha una distància enorme i tothom es pregunta per l’origen del mot que la defineix. Un dels casos més flagrants és el del “pet de monja”. Què ho va fer que aquesta pasta petita i dolça que fa de tan bon menjar acabés amb aquest nom? Aquesta és una qüestió que –n’estic convençut- ha burxat més d’una vegada el magí dels lectors del Cafè d’en Litus. Benvolgut lector: Efectivament, el pet de monja no té res a veure amb la ventositat. El seu inventor, un pastisser italià de Barcelona, el va anomenar “petto di monaca” i a Catalunya, sempre tan escatològics, ens va faltar temps per convertir –la similitud fonètica hi ajuda força- els “petto di monaca”, és a dir: "pit de monja", en “pet de monja”. Vet-ho aquí. Per evolució, el "pet de monja" és aquell que ha estat llençat dissimuladament enmig d’un silenci de claustre. Podríem dir-ne, ara sí, un “pet monacal”. Amén.