El Cafè d'en Litus

Els pràctics n’hi diuen “objectiu”; els cretins, “target”; i, si ens agrada la prosa edulcorada, n’hi podem dir “somni”. Sigui com sigui, més enllà de com l’anomenem, és clar que poca gent podria viure sense una il.lusió. D’il.lusions, n’hi ha de totes mides: grans anhels, aspiracions a llarg termini que esdevenen, en alguns casos, gairebé dèries. Il.lusions petites i amagades que creixen com perles irisades enmig dels plecs de la rutina. Il.lusions breus, efímeres: una postal, una trucada... il.lusions de cap de setmana i viatges, il.lusions amb mirada sorpresa d’infant, il.lusions amb regust de vi i rialles, il.lusions que s’assemblen a tu, il.lusions inventades (“Això era i no era quan reia la pomera”, “dibuixa’m un xai”). Il.lusions quotidianes a l’abast de la mà o il.lusions pouades enmig de mines fosques, tant se val. La il.lusió com una espurna que ens encén per dins, una raó per pintar tots els fulls del calendari de llampant color vermell, una festa al calaix de l’escriptori, un motiu per dir que demà, més.