El Cafè d'en Litus

La platja, amb els primers calors, ha quedat coberta per un magma de cossos nus. Vista de lluny és una llenca homogènia de para-sols multicolors, tots diferents, però tots iguals. El mateix efecte fan els seus propietaris que, despreocupats, jeuen a l’ombra. Les ones, com un rellotge d’escuma blanca, marquen un temps amable, amb unes busques que semblen haver inventat un compàs nou. Ara mateix, si el mar respirés, seria un infant que dorm. Camino cap a l’escullera, platja enllà, mentre observo com el meu camí de petjades s’esvaneix. Avanço assaborint la metàfora de sorra i sal, a poc a poc. Arran de mar, la quitxalla juga amb cubells: castells a preu fet un dissabte qualsevol. Torres i muralles es repeteixen cada pocs metres fins a confondre’s en un quadre impressionista: para-sols i banyistes, construccions i nens. Al meu costat, l’olor massa forta d’una crema de protecció solar em fa rodar el cap i tot plegat m’embafa. De sobte, topo amb un arquitecte menut; sense cubell ni pala, pren la sorra mullada i la deixa caure suament. Dibuixa torres de crema i nata, muralles com arabescos, esgrafiats al cel...de tan original, la gent s’atura i se’l mira. A vegades, un esquinç en la tela de la monotonia. Algú, com una finestra al mar, que ens apropa l’horitzó.