El Cafè d'en Litus

Als dies, a vegades, els passa com als electrodomèstics o les làmpades: s’espatllen sense avisar. Es fonen. Són aquells dies que, sense nosaltres saber-ho, han sortit defectuosos. Arrenquen com tots: llampants, lluents com un cotxe nou de trinca, plens de promeses com una núvia vestida de blanc. Hi hauria d’haver un senyal que ens advertís d’aquests dies. Una mena de sirena vital que comencés a udolar tan bon punt el dia defectuós hagués sortit de fàbrica, al primer control de qualitat. Llavors seríem a temps de prendre alguna mesura d’emergència: cavar una rasa dins nostre a mode de refugi i entaforar-nos-hi fins que tot hagués passat, alçar un mur que ens protegís amb les llambordes de l’experiència, poder cridar, almenys, allò de “les dones i les criatures primer!”. Però no, els dies defectuosos perden les ales sense avisar. Se’ls para el motor després de fer un parell d’esbufecs asmàtics i algú aixeca el braç i diu que sí, que té un motiu i la núvia vestida de blanc no sap on mirar. Els dies defectuosos cauen al terra, exhaustos, a l’hora menys pensada. Ens abandonen, es marceixen, es fonen i ens deixen a les fosques, caminant a les palpentes tot fent tentines, arrossegant com un llast les hores que ens resten, enmig d’una boira plúmbia de minuts grisos que fins l’endemà no s’esvairà.