El Cafè d'en Litus

Aquest diàleg que va de mi a mi. Aquest llarg monòleg a dues bandes que m’has inventat. Te n’adones? Tan senzill com respirar en cercles, eixir al capdavall d’un atzucac o córrer lliure enmig d’un emboscall. L’home del bombí em fa un adéu asimètric i a destemps: ja no hi ha miralls que valguin. Tafur excels, ja et sé tots els daus que van de l’u al set, els teus naips sense pica ni as. Què en faràs ara de les maragdes, orfe de calidoscopis? On deixaràs la llum? Pots repicar amb els dits a l’altra banda del cristall o fer senyals amb una cigarreta que lentament es consum. Ratlla, ratlla, punt. On vas, si tots els codis ja s’han escrit? Aquest diàleg que va de mi a mi, aquest llarg monòleg a dues bandes que m’has inventat. Te n’adones? Tan senzill com respirar en cercles, eixir al capdavall d’un atzucac o córrer lliure enmig d’un emboscall...