El Cafè d'en Litus

Acarono el rostre dels anys als murs de pedra antiga. L’heura del temps se m’enfila a l’ampit dels ulls i els dits se’m fan arrel: hi ha anys que, vistos de lluny, s’agombolen en un badall fet de fulls de calendari en blanc. Mentrestant giren les rodes dels cotxes, les busques dels rellotges, les grues de les obres al cel de l’especulació. A la corda fluixa, pots sentir el vertigen de les hores que passen. Equilibrista i, a la vegada, maroma. Víctima i botxí. Podria fer com aquell cantautor italià que buscava un centre de gravetat permanent mentre es declarava nòmada tot assegut en un llarg tamboret. Ho recordes? És clar que llavors el temps era tota una altra cosa i les vacances d’estiu semblaven un parèntesi més gran que la vida mateixa. Ara, no fem altra cosa que enyorar el temps de les cireres. Voler trobar, com llavors, el doll d’aigua fresca que ens reconfortava quan entràvem a casa assedegats. Buscar, d’alguna manera, l’infant que jugava al carrer els vespres amb la bicicleta recolzada a la porta i els genolls pelats.