El Cafè d'en Litus

Als llençols, com un territori de valls i plecs de cotó, hi creix la mandra els matins de dissabte. Un raig de llum s’escola pels travessers de la persiana i ens fa pessigolles als peus mentre la remor del carrer entra de contraban per la finestra que nosaltres voldríem frontera. Però és massa tard i el dia avança indefectiblement: el soroll del motor dels cotxes aturats al semàfor, les persianes metàl.liques del mercat que, tot cargolant-se, inauguren un dia més la parada, el lladruc d’un gos que ha anat a buscar la premsa amb el seu amo, configuren l’enrenou diari que tard o d’hora ens acabarà de desvetllar. Amb el despertador mut en un racó de la tauleta de nit, se’ns concedeix una treva, una estona entre el son i la vetlla, on hi som però no del tot. Llavors, fa l’efecte que el temps és tot nostre i el fem rodolar amunt i avall, de la capçalera als peus i viceversa. Els minuts de mandra són fets de la mateixa matèria que els somnis i són lleugers com les plomes del coixí. Mentrestant, el llit s’ha tornat un quadrilàter on la pressa hi té totes les de perdre: la mandra, els dissabtes, senyoreja tota la casa.