El Cafè d'en Litus

Ja està, sembla que s’ha obert la veda. És ben normal, d'altra banda: els diaris, a l’estiu, tendeixen a aprimar-se. Els mesos de juliol i agost obren un parèntesi informatiu que cal omplir d’alguna manera. La tinta regalima pel paper i hi dibuixa estranyes sanefes, arabescos en forma de sudoku, autodefinits i mots encreuats. Les pàgines s’omplen de fotografies de turistes que han viatjat a llocs remots i ens ho fan saber a tots (anirien tan lluny si no ho poguessin explicar?). A les redaccions els bolígrafs s’enteranyinen, els processadors de textos fan la becaina i el nostre articulista mediocre s’esprem el magí per omplir una columna que ara per ara és ben buida i que més que una columna és una estaca que se li clava a les natges. A la nòmina. Havent dinat l’ensopiment ja no té mida i tota la taula ha esdevingut un badall immens. De sobte, per l’espai que hi ha entre el son i la vetlla, s’hi passeja una espurna. El cursor del processador de textos, tot fent pampallugues en un codi estrany, sembla dictar a l’articulista mediocre les paraules que li han de salvar la pell. Alleujat, somriu i comença a escriure’n el títol: “Contra en Woody Allen”.