El Cafè d'en Litus

Tan a prop i a la vegada tan lluny. Les dues accepcions de la paraula, veïnes al diccionari, s’allunyen a la realitat. Encant. La primera ens remet al poder d’encantament: “L’encant dels seus ulls”, ens diu el mestre Fabra. La segona ens duu al lloc on es venen les coses velles. I és clar que les coses antigues també tenen el seu encís: "M’encanta el nou i m’enamora el vell”, que diria J.V Foix. Però no pas aquí. Els encants de Barcelona són la darrera oportunitat de les coses per arribar a ser, perquè una nina no és res sense un infant i un quadre és ben poca cosa sense una mirada. Els encants són l’aparador atrotinat i magre dels objectes que amb el pas del temps han esdevingut andròmines, i que malgrat tot busquen, apilades al terra polsós, un nou propietari que les reinventi: un parxís sense fitxes, unes cintes de casset reblanides pel sol de l’estiu, esperen que algú cregui en ells, que faci un parell de voltes i trobi en una altra parada les peces del parxís que el drapaire va comprar a pes junt amb el tauler, o que confiï que la calor haurà tingut clemència amb la darrera cinta de la pila i haurà indultat els grans èxits d’en Peret. Als encants, entre la conversa dels venedors, es pot sentir un lleu xiuxiueig: és la remor de les coses velles que ens busquen perquè volen tornar a ser.