El Cafè d'en Litus

El temps, segons ell, es divideix entre “una estona curta” i “una estona llarga”. Els dilluns no descarta la possibilitat que siguem realment dissabte. També els dimarts; i els dimecres. Quan, finalment, el dissabte es muda de dissabte, el festeja com el retorn d’un parent llargament esperat. Toca el piano, però només les tecles blanques: el negre va ser el seu color preferit fins dijous passat, però ara ja no. Ara ho són el taronja i el vermell, encara que no es descarten incorporacions futures: el groc es presenta com a bon candidat, tot i que el blau i el verd ja fa temps que l’encalcen. Ja no desperta ningú de matinada perquè té set. Ara només ho fa per dir que tenia set i que ell, tot sol, s’ha begut l’aigua de la tauleta de nit i que ja no en té. Resten per resoldre la pèrdua sobtada del peluix entre els llençols i, a vegades, la del propi amo del peluix. Però temps al temps. O, com dèiem, una estona llarga.