El Cafè d'en Litus

De vegades un hort naufraga en ell mateix. És un cas estrany però en tenim proves cada dia als menús dels restaurants: la baluerna s’enfonsa en un mar de tomàquets madurs deixant-lo ple –de la maquinària, n’estic segur- de llànties d’oli i vinagre. A resultes del desastre, el petit oceà, circumscrit a la tassa que el conté, queda cobert de petits icebergs vegetals que suren en el líquid vermell. Entre els supervivents s’hi poden comptar trossos de cogombre i ceba amb fragments de pebrot verd i vermell. A manera de bagul hipercalòric, també hi floten –a vegades, perquè hi ha qui no en vol- dauets de pa torrat. Altres fruits del mediterrani, susceptibles d’aparèixer – síndries, melons, carabasses, etc.- semblen romandre al fons de la tassa o, segurament, es perden volatilitzats en la tragèdia. Un hort, però, malgrat la petulància de les flors de carbassó, no és el Titànic. Un hort és molt més modest, i si a sobre hi afegim que el naufragi es dóna dia sí, dia també, entendrem que gairebé cap diari no es faci ressò del fet. Només un petit rètol en parla al restaurant del fons del carrer. En lletres blanques damunt d’una pissarra negra, un cambrer ens ho assenyala diligent: “Avui, gaspatxo”.