El Cafè d'en Litus

Les piscines, a l’estiu. Llençar-s’hi és com capbussar-se en un tros de cel que s’emmiralla en l’aigua. Sense ales, a força de braçades, ens tornem aus que volen per una atmosfera clorada entre un sol que titil•leja, calidoscòpic, arran de terra. Sense brànquies, som estranys amfibis de cames llargues. Malgrat tot, la piscina ens acull com un gran ventre, càlida i amable, fins a marfondre’ns en el somni amniòtic d’un nounat. Des del fons estant, el soroll del món s’esvaneix fins a convertir-se en una lleu remor, mentre els cossos dels banyistes llisquen per la superfície tot fent coreografies de cinema mut, amb els nostres pensaments que, com les notes d’una pianola antiga, ens dringuen dins el cap. Hom diria que fins i tot el temps s’ha quedat surant en un racó o roman, enredat, als filtres de l’aigua. Ingràvids, per uns moments som l’home a la Lluna, astronautes precaris en banyador. Fins que se’ns acaba l’aire: sense ales ni escates, eixim a la superfície per asseure’ns, xops i refrescats, al caire de la piscina. Amarats, prop d’un bocí de cel amb regust de clor.