El Cafè d'en Litus

L’agost ha convertit els carrers de la ciutat en un llarg pentagrama sense notes. La rutina s’estavella a les persianes metàl.liques de les portes de les botigues tancades amb pany i clau, el diari ja no ens espera al quiosc de la cantonada i la nostra granja habitual ja fa dues setmanes que ha deixat de ser-ho. Una lletania de rètols ho diu ben clar: “tancat per vacances”. Expulsats del nostre quefer usual, del nostre paradís terrenal per haver-nos menjat la poma del nostre repòs fora de temporada, vagaregem neguitosos amb un llibre sota el braç mentre busquem un cosí llunyà de Juan Valdès, un fil d’aroma que ens doni una pista, que ens porti a algun racó on ens donaran el negre beuratge que ens reconforta. Perquè de bon matí tots el pensaments, en un aiguabarreig de neurones desorientades, coincideixen en un de sol: “vull un cafè”. És clar que, si se’ns acudís verbalitzar aquest neguit, les nostres paraules ressonarien carrer enllà en un eco tenyit només pel gris apagat de les portes tancades. Als pocs minuts el pensament ha esdevingut dèria i entrem sense mirar a l’únic local que roman obert: un pany de paret cobert amb escuts i pòsters multicolor de futbol ens dóna la benvinguda: “viva el Betis aunque pierda, F.C Barcelona temporada 84-85”. Una vànova teixida amb tovallons de paper i cloves de cacauet cobreix el terra i una tirallonga d’alcohols d’alta graduació desfila per la barra, tot escalfant els clients habituals de veu aiguardentosa, brunyida pels pas dels anys i els destil.lats. I així és com, en ple fora de joc, demanem un cafè que ens empassem a corre-cuita, com si així s’accelerés una mica més el temps i ens dugués abans el nostre diari de cada dia, el nostre ”hola, bon dia!” a la nostra granja habitual.