El Cafè d'en Litus

Arriba el dia que les vacances se’n van de vacances. Es tanca un parèntesi on els rellotges eren de sol, de sorra o d’onada, amb minuts plens de sal, de cel i boires de cotó que, lentament, s’esfilagarsaven. Un parèntesi fet de llocs nous, idiomes diferents, sabors exòtics, llibres i museus que ara, deixatats en el record, reposen a la lleixa de l’armari. La volta al món en vint imants de nevera i un CD-ROM, vet-ho aquí! I enfilem cap a la feina, ens llancem de cap al riu de la rutina que empeny la sínia dels dies. És ja una coreografia apresa de cor: els mateixos actors, els mateixos gests, les mateixes estacions i carrers. Tot al seu lloc, tothom al seu paper. Telèfons, e-mails, carpetes i reunions per a demà. S’acaba la cançó de l’estiu i cal tornar a aprendre un nou ritme que es reparteix en els compassos de sempre, a la inèrcia de les hores, a l’engranatge subtil amb peces grans i dentades però també amb espais on poder ser, petits parèntesis dins la monotonia: vacances amb destinació a la màquina del cafè, descansos que duren el que tarda a cremar una cigarreta, la propina de minuts d’un esmorzar que s’allarga, tertúlies d’escriptori, feina i dies que passen avall sense grans fanfares, discrets, per anar tirant. I el curiós del cas és que, una mica, també els trobàvem a faltar. Suposo que a la pregunta de “què hi posarem?” poder respondre “...el de sempre” és un gran què. Els homes i les dones som animals de costums. S’acaben les vacances i tornem a casa, a la rutina quotidiana. Benvinguts, doncs.