El Cafè d'en Litus

M’agrada perdre el temps. Badar. Embadocar-me. Però és realment un temps perdut, el que transcorre tot veient encaterinats a qualsevol racó com els minuts, les hores i els dies llisquen avall? El temps que deixem passar d’aquesta manera, no tenim pas intenció de recuperar-lo, no el busquem per enlloc com ho fem amb altres pèrdues quotidianes com les claus, les ulleres o aquell número de telèfon que vam mig mal apuntar en un racó d’una pàgina de diari. Per què en diem “perdre el temps” d’aquestes hores que flueixen sense cap mena de fita que les meni? Si ja ho sabem que mai no tocarem com Miles Davis o Jimi Hendrix, que no escriurem com Josep Pla o Julio Cortázar, que no pintarem mai Las Meninas...que serem només especialistes en nosaltres mateixos, i encara. Alumnes de gairebé tot, la major part de les vegades. Mestres en sopars, fer riure als amics i paelles de diumenge. Catedràtics del vermut i l’oliva que assaboreix a poc a poc, com els minuts, les hores i els dies que transcorren sense cap objectiu ni cap fita que les meni. Encantats d’haver-nos trobat, quin guany, el temps perdut!