El Cafè d'en Litus

No vaig entendre mai què hi feia un os polar, al Mediterrani. Tancat al zoo, engabiat entre quatre parets: un hàbitat natural estrafet amb parets de formigó. No sé quin dia li van fer bescanviar la neu blanca pel ciment gris, el fred polar per la calor aclaparadora de Barcelona. En un racó, el tronc sec d’un arbre; a l’altre, la menjadora i un abeurador. Mitja gàbia era una bassa d’aigua on hi flotava una illa artificial. L’os, en bucle constant, en una dèria infinita, anava del tronc a l’abeurador; de l’abeurador a l’illa; i de l’illa, tot allargant el pas, tornava al tronc. Una vegada i una altra, com un Síssif modern, condemnat per sempre. Només de tant en tant, s’aturava enmig de l’illa i mirava cap amunt amb els seus ulls vençuts per sempre, profunds i negres. I hi tornava: del tronc a l’abeurador; de l’abeurador a l’illa; i de l’illa, tot allargant el pas, al tronc. Com un Síssif modern, condemnat per sempre.