El Cafè d'en Litus

Haig de tornar a greixar la màquina. Fa massa setmanes que tanco les paraules dins petites caixes de metacrilat com si fossin coleòpters, apuntant les idees només amb una agulla de cap. Tants dies sense dir-me i quasi bé oblido el meu nom! L’hauria d’haver esgrafiat a les pedres o envasar-lo al buit sense data de caducitat. No durarà pas massa aquest jet-lag de mi mateix i ja fa dies que m’encalço. Mentrestant, ressegueixo amb el capciró dels dits l’esquena nua de les hores mentre ella dorm. Un batec, un metrònom suau, un cel amb pigues. Dic el meu nom a la volta de la nit i un eco llunyà em respon amb veu de dona. Darrera dels meus vidres sento els Reis que s'acosten.