El Cafè d'en Litus

Busco al “Diccionari per a ociosos” de Joan Fuster l’entrada “por”. I no hi és. Mentrestant, des de l’equip de música, en Chet Baker em canta amb la seva veu de vellut “The thrill is gone”, és a dir, la por ja no hi és. Decanto a mig sopar l’ampolla de vi i un pensament maragda m’omple la copa: “el luxe de debò és viure sense por”. Salut.

Ningú no parla de quan la nit perd les ales i tots els carrers són buits, de quan la festa s’acaba: vidres trencats, vòmits i orins. Ningú no parla dels gossos de mirada trista que vagaregen pels carrers i els seus fanals de llum freda, pàl.lida i marcida. No, ningú no parla de les llambordes dures i humides, de quan els bordons es fan alts i els carrers, estrets. Dels escombriaires que reguen els carrers, els pidolaires, les putes de la Rambla i els cartrons de vi. No sempre és càlida la nit...

A les vores de les rambles i torrenteres, pels riberals dels rius, hi creix una calma perenne, verda i esvelta, de fulles amples i flors agrupades en una panícula, com un pom. Una mena de plomall que quan és abundant –diuen- és el signe inequívoc que s’acosta un hivern esmolat i fred. El vent bressola les canyes a la vora del riu que, al capvespre, esdevé una vànova d’aigua i espurnes de llum. El sol de tardor encara escalfa i ens omple les mans d’una llum tènue, càlida i el reflex dels arbres es confon en un aiguabarreig verd i blau que oneja plàcidament. Les ombres s’allarguen i el dia, com l’aigua, sembla que davalli cap al mar.

- Vinga nen, que ja surt el toro!
El torero becari l’esperava nerviós a la sortida de la quadra – Hia!...hia! – cridava amb convicció tal com li havien ensenyat a la Universitat Taurina de Còrdova (U.T.C). De cop i volta va sortir el toro, “Saleroso”, de 500 Kg., de la “ganadería” de Manolito Campeón, tot nervi.
- Ep! - va dir el torero becari- què són aquests apèndixs allargats que li surten de la testa?
- Què vols dir? – va dir el “muletilla” amb cara de no entendre res...
- Coi…aquesta mena d’antenes d’ivori…què és això?!
- Jove…són les banyes! – va dir el “picador”, caraxuclat, bo i aixecant la cella.
- Quines banyes?! A la universitat ningú no m’ha parlat de banyes!
- Com que no?!!- va preguntar la resta de la “cuadrilla”…
- És que jo vaig fer la branca de “Rejoneo” i “Banyes I” i “Banyes II”, amb el nou pla, han passat a ser optatives…- va dir el torero becari.
- El caraxuclat es va treure la “montera” mentre es gratava la clepsa amb cara de circumstàncies i un altre prenia la creu que portava penjada al coll, tot remugant alguna cosa...
- Vinga noi! Que és per avui! - cridava el públic...
- Ai, Senyor...- va dir resignat un altre torero més experimentat – aquests becaris...a veure: tu t’hi poses al davant, el crides i llavors fas “un natural”, després un parell de “pases de pecho” i et poses el públic a la butxaca. Això sí, vigila les banyes! No tinguéssim un disgust...
El torero becari esperava el toro enmig de la plaça. Les cames li tremolaven i una gota de suor freda li queia “montera” avall. Per sort seva, “Saleroso”, de 500 Kg., de la “ganadería” de Manolito Campeón, havia estudiat a la Universitat Taurina de Sevilla (U.T.S) i li havien convalidat les assignatures “Cornades I” i “Cornades II” per uns mòduls d’ “Introducción al Pasodoble” que havia fet un any abans...

De tothom és ben sabut que als pobles, en una època de poca lletra i on Internet quedava encara molt lluny, es coneixia a la gent per un sobrenom o motiu. Aquí al poble en tenim uns quants. De motius n'hi havia (i n'hi ha) per a tots els gustos. Els que jo recordo d'haver-los sentit per casa són alguns com: Cal Nas ratat (pronunciat tot junt: "Narratat"), perquè a l'home en qüestió, a la guerra, un tros de metralla se li havia endut mig nas, talment com si li haguessin rosegat les rates. Cal Cuirets, que era un boscater al qual cada cop que al bosc es feia un set a la camisa, la seva dona l'hi cosia un tros de cuir, de manera que va acabar per dur la camisa plena de "cuirets" i jo mateix sóc de Cal Barnoles. Però n'hi ha molts més, alguns de més afortunats (Ca l'Hermosura-andando, Cal Llampant, Cal "noi maco"...), alguns de no tant (Cal Borni, Cal Lleig, Cal Guerxo...), per oficis (Cal Ton Cotxero, Cal Sidro Drapaire...). I és que dels motius o sobrenoms, ningú se n'escapava: conten que a un funcionari, només arribar al poble on l'havien destinat, algú li va dir: "Vigili, que aquí posen molts sobrenoms", i ell va contestar: "Sí, ja m'han previngut!". A partir d'aquell dia va ser el "Noi de Cal Previngut".