El Cafè d'en Litus

La ciutat de la fotografia no existeix. És només el reflex d’una altra que, per atzar, és a tocar de la riba d’un riu. La ciutat de la fotografia és feta de llum i aigua. Una mica voluble, gairebé és aire. Això la lliura de fenòmens actuals com l’especulació immobiliària i l’acosta una mica a la poesia (ara per ara no cal patir perquè els versos no cotitzen a la borsa). És una ciutat gairebé imaginària, com si els seus fonaments creixessin des del fons d’un mirall. Malgrat tot, els seus colors són ben definits, consistents, al contrari dels del model real que creix a la vora de la riba, una mica esblanqueïts, mats. I és que, en general, quan la poesia esdevé realitat tendeix a esvanir-se, una mica com el color de les ales d’una papallona a la mà d’un infant maldestre. De vegades, però, roman intacta en el procés de transformació. La poesia, llavors, encarnada, corpòria sembla com si gairebé pogués parlar. De fet ho fa. I et diu “Què et sembla si anem a passejar per la Devesa?”. I tu, senzillament, et deixes portar...