El Cafè d'en Litus

Tot anava d’acord amb el pla previst. Fins que algú va decidir-se a tensar una mica més les cordes del contrabaix i dur dues marques més enllà les busques dels manòmetres. Sempre hi ha, però, un bàndol dissident, amb reticència als canvis, i uns quants van intentar amagar aquell feix de mots estèrils al fons d’un gorg, lluny de les balmes i les clarianes. Va ser, però, un gest del tot ingenu que no els va servir de res: al cap de poc brollaven fonts de mercuri arreu (car la pedra era només un conglomerat de records) i s’aixecaven palaus sumptuosos fets de falguera i notes de saxofon a les torres més altes. El jovent, no cal dir-ho, es felicitava pels carrers i penjava garlandes als balcons de les cases. Mentrestant, la tia Pona, repenjada a l’ampit de la finestra, reia sorneguera, tot dient que allò no podia acabar pas bé, que ja va passar el mateix quan els rojos van prendre l’església i que tot plegat es fondria en un cel d’àngels i arcàngels ennegrits pel fum i poca cosa més. I tothom se’n reia bo i dient: “l’àvia fa catúfols...!”. I no: en poc temps no hi va haver prou calç viva per poder enterrar totes les hores mortes i a les torres més altes només hi restava un cel d’àngels i arcàngels ennegrits pel fum, mentre els saxofons agonitzaven pels racons com si fossin un blues amb un compàs de menys o una antiga cançó de Tom Waits...