El Cafè d'en Litus

Després de tants anys, tornen. En Mike, la Diana i el seu seguici de llangardaixos. Tornen, i no pas pel gran argument de la sèrie, ni els espaterrants efectes especials, ni per la gran desimboltura dels actors i les actrius davant de la càmera. No. Tornen perquè signifiquen les tardes de dissabte dels anys vuitanta, un oasi de temps sense els maldecaps de la hipoteca, la feina, etc. pels que ara tenim trenta anys i escaig. Tornen perquè algun estudi de màrqueting, ara que cauen les vendes de DVD, deu haver vist que som una generació pont que, malgrat conèixer els programes d’intercanvi de pel·lícules per Internet, tenim més diners que no pas els estudiants de vint anys i preferim comprar-nos-les. Tornen perquè ara tenim més poder adquisitiu; i més nostàlgia. I el pitjor de tot és que no ens podrem excusar davant el venedor, mentre li allarguem la targeta de crèdit, amb un “no, si és per als meus fills…”