dilluns, de gener 29, 2007

 

Motius


De tant en tant oblidem els motius. Els perdem entre el brogit, enmig de l’enrenou diari, com qui es deixa una bossa en una lleixa del tren o, senzillament, se’ns van morint d’inanició, com una planta que algú no ha pensat a regar i es marceix a poc a poc. Perquè oblidem els motius volies que enregistrés les cançons que tocava amb la guitarra, perquè sabies que les passions, les dèries, tot el que de debò importa té tendència a esvanir-se amb el temps, entelat pel baf de la quotidianitat. D’excuses no ens en falten: sempre hi ha una trucada a deshores, una reunió massa llarga, un tren que s’escapa, una agenda que no encaixa, un client descontent, algú que espera que l’anem a recollir, una pila de roba per planxar, una aixeta que goteja, una porta que grinyola i els del gas que passaran demà. És fàcil perdre’s en la rutina, en els gests que fem gairebé sense pensar, saber-se vençut pels dies i llavors justificar la pròpia mediocritat: “Sobre gustos no hi ha res escrit”, “l’important és participar”. Sobre gustos hi ha molt d’escrit però és que vostè no ha llegit res, senyora i si participem és només amb la intenció de guanyar perquè fins en el pòsit del darrer badall d’un funcionari adormit hi ha un objectiu. El que passa és que, malgrat a vegades soni la flauta per casualitat, sovint les fites s’assoleixen a còpia d’esforç i no de manera immediata, i això costa. Llavors, és clar, sempre és millor refugiar-se en un gris adagi: “Sobre gustos no hi ha res escrit”, “l’important és participar”. Oblidem la passió, el que de debò importa, els motius, i cal de tant en tant enregistrar-los en una vella cinta magnetofònica o escriure’ls en un full. No fos cas que els perdéssim per sempre. No fos cas que ens perdéssim per sempre.


diumenge, de gener 14, 2007

 

Inèrcia


Que un gos mossegui un home no és notícia. Sí que ho és, en canvi, que un home mossegui un gos. Això és el que expliquen a les facultats de periodisme. Seguint el mateix raonament (només l’excepció és notícia), una persona sense guants no té res de destacable. Potser per això, avui, m’ha sobtat veure un guant sense persona. Un guant d’home, de cuir, ben cosit i segurament amb un folre que li donava consistència. Feia talment l’efecte que volgués agafar alguna cosa, com si el guant sense persona accelerés una motocicleta invisible o donés la mà a una noia inexistent. I és que potser els guants no es moren de sobte i fan com les cues de sargantana, que tenen certa inèrcia en el moviment. De fet, estic convençut que això no només passa amb els guants, sinó que els pantalons, les camises, les samarretes i la resta de roba pateixen les mateixes inèrcies. Algunes, fins i tot, diria que no fan altra cosa que dur el seu propietari. Un efecte físic de quan era el propietari qui les duia a elles.


This page is powered by Blogger. Isn't yours?

Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 2.5 Spain License.

Web Pages referring to this page
Link to this page and get a link back!