El Cafè d'en Litus

No sé si els pianos de cua la perden quan se senten amenaçats davant del perill. Segurament. La deuen agitar amb fúria al ritme dels címbals o els bombos. D’altres, és possible que expel.leixin un raig de semicorxeres negres com la tinta, per distraure l’atenció del possible enemic i poder passar, discretament, a publicitat. Les espècies més agressives han de tenir dents de nacre (blanques i negres) i segur que més d’un pianista ha perdut la mà davant d’un piano massa neguitós, perquè no sempre la música amansa les feres. D’altres, però, es donen directament a la beguda...

Curull d’espais sense rostre,
maldes per fugir,
i un frec de baules rovellades
et corca la pell,
amarat fins el moll de l’os,
d’aquest batec d’ales trencades...

Loser? 


Converses amenes al cotxe. Pals, Peratallada: l’Empordanet. Engolim quilòmetres, ampolles d’aigua. “You think that I am a loser but I don’t care...(Creus que sóc un perdedor però no m’importa...)”, canta el CD. Històries de guanyadors i perdedors que ja no em crec. Massa simple- em contestes. És veritat. I no puc evitar pensar en totes les vegades que, creient-me que guanyava, perdia (i en totes aquelles derrotes que, a la llarga, han esdevingut un guany).

Foguera... 


A la ciutat dels cap-grossos, el soroll dels petards, la sorra i el mar. Una lluna de magrana. D'escuma blanca, el gust de la sal. Un bibliotecari amb accent menorquí, llimona, gin xoriguer: pomada. Regust de Rioja, bon vi. Bon oratge. La llum de les espelmes, la canalla que crida. Concert, guitarra. Timbal, batucada. Solstici d’estiu: St. Joan.

The Cure: Disintegration 


Als vuit anys vaig desintegrar el meu pare. Sí. Mentre cavava a l’hort. Feia feixes per plantar-hi les tomaqueres i jo li vaig disparar: “T’he desintegrat!”- vaig cridar. Ell, és clar, va començar a riure. Fins aquell moment jo, la meva imaginació i la meva pistola de l’espai (amb quatre tipus de soroll làser diferents i una bateria de 9 V.) ho havíem desintegrat tot: les faroles del carrer, els cotxes...fins el meu germà, que llavors tenia quatre anys, es va deixar desintegrar sense dir res. Amb el meu pare va ser diferent: “T’he desintegrat fins els àtoms!”- i ell, amb el magalló a la mà, seguia rient. “I ja saps què és un àtom?”- em va dir. A mi, és clar, aquella pregunta em va agafar en fals. A les pel•lícules als dolents els “desintegraven”, i els desintegraven en “àtoms”, i ja m’estava bé fins aquí. “Mira- em va dir tot prenent un terròs amb el magalló- si jo agafo aquest terròs i el trenco, encara serà un terròs, oi? Llavors el puc seguir esmicolant i cada cop tindré trossos més petits, però arribaria un punt que si el trenqués més ja no seria un terròs, seria un altra cosa. Un àtom és, doncs, la part més petita que podem fer d’un element i que encara en manté totes les propietats”. Jo, és clar, em vaig quedar embadalit amb l’explicació i durant uns quants dies no vaig parar d’esmicolar terrossos per veure si arribava a l’àtom (cosa que no va arribar a passar mai). Més endavant, i a mesura que el meu pensament s’anava fent més abstracte, vaig passar a esmicolar altres coses: fins on es pot dividir el temps? Hores, minuts, segons...hi ha àtoms de temps? I si els trenquem, què passa? El temps sempre és igual?...Amb els anys, vaig anar abandonant aquesta dèria dels àtoms, fins que, no fa massa, va tornar. Ara em pregunto fins on es pot arribar a trencar una persona i esperar que aquesta sigui encara la mateixa, que no li quedin seqüeles i si aquestes, en cas de ser-hi, es poden arribar a superar mai...

Històries del tren 


Va baixar les escales tot corrent, just abans que tanquessin les portes del tren, mentre se sentia el darrer xiulet. Sense mirar, encara esbufegant, es va asseure davant de la noia, es va treure l’abric i es va afluixar el nus de la corbata. De la maleta en va treure un llibre d’un escriptor uruguaià, Alfredo Pasoletti, l’edició de butxaca, amb tapes verdes i un dibuix cubista a la portada. Va començar a llegir. La noia del davant també llegia, un llibre d’edició de butxaca, amb tapes verdes i un dibuix cubista a la portada, l’autor: Alfredo Pasoletti. Se’n van adonar, van aixecar el cap, ell se la va mirar i ella va dibuixar un somriure de complicitat. Llegien la mateixa pàgina. A la novel.la, l’home de la corbata li deia a la noia que s’havia enamorat d’ella, que no era casualitat que s’haguessin trobat allí, que ja feia temps que la seguia, que sabia els llocs on anava i que l’esperava pels cafès. Ella li responia que ja ho sabia, que no era casualitat que aquella tarda hagués entrat en aquell cafè i que ara només calia que li digués el que ella feia temps que sospitava. El tren es va aturar, van baixar tres passatgers, en van pujar dos. Es van mirar, ell li va dir que no era casualitat que s’haguessin trobat allí, que feia temps que la seguia i que sabia quins trens agafava, ella li va dir que ja ho sabia, que no era casualitat que avui hagués agafat aquell tren i que ara només calia que li digués el que ella feia temps que sospitava...

*Una història que m'he trobat tot passejant per l'antic Cafè.

Strange fruit... 


Hi ha àmbits on la solitud és més present, com si es fes més densa i gairebé es pogués tocar: les habitacions dels hotels, els diumenges per la tarda...o a dalt d’un escenari. A dalt d’un escenari només hi ha foscor i el públic es converteix en una mena d’animal expectant del que només en podem sentir el seu panteix. A dalt d’un escenari estem sols. De vegades el risc és poc. Som, només, un entertainer, un bufó. D’altres el risc és alt, perquè hi ha en joc molt més. I ella ho sabia quan va pujar a l’escenari amb les seves flors de magnòlia. Des de dalt estant, només es veien les llums petites de les taules quan les primeres notes de contrabaix van començar a sonar:

Southern trees bear strange fruit,
Blood on the leaves and blood at the root,
Black bodies swinging in the southern breeze,
Strange fruit hanging from the poplar trees.

Pastoral scene of the gallant south,
The bulging eyes and the twisted mouth,
Scent of magnolias, sweet and fresh,
Then the sudden smell of burning flesh.

Here is fruit for the crows to pluck,
For the rain to gather, for the wind to suck,
For the sun to rot, for the trees to drop,
Here is a strange and bitter crop.

(Estranys fruits pengen dels arbres del sud
Sang a les fulles i sang a les arrels,
La brisa del sud gronxa cossos negres,
estranya fruita, la que penja d’aquests pollancres.

Escena pastoral del sud galant,
Els ulls botits i el gest torçat,
Essència de magnòlies, dolça i fresca,
I llavors la sobtada olor de la carn que crema.

Vet aquí la fruita per a què la l’esquincin el corbs
Per a què la reculli la pluja, per a què se l’empassi el vent,
Per a què la podreixi el sol, per a què caigui dels arbres
Vet aquí una estranya i amarga collita).

Vet aquí els fruits del racisme, la intolerància...i ningú com ella els va saber cantar. Billie Holiday. Strange fruit.

F.Tàrrega 


Ja sé que no arribaré a tenir-te mai. M’és igual. Em conformo amb tesar l’aire, de tant en tant, fer-te vibrar les cordes. Donar-te el meu temps. I que tu m’encomanis el teu tempo...

M’assabento, via TdQ, que un altre escriptor parla dels blogs. I he pensat que, per una vegada, podríem girar la truita i ser els bloggers els parlem dels escriptors.

Començo:

En Quim Monzó: Em tornes a avorrir. Ja només ens queden els teus comentaris de diaris?

L’Empar Moliner: Much ad(d)o about nothing, o el que és el mateix: molt soroll per no res.

L’Imparable David Castillo i el seu poemari Game Over: Ja està tot dit

Algú més hi vol dir la seva?

Meme (via Sorra)-

Deu albums de la meva col.lecció (de Rock!)

1. Chuck Berry: Chuck Berry is on top (Rock en estat pur)

2. The Rolling Stones : Beggar's Banquet (Per xulo i brut)

3. The Beatles: Sgt.Pepper’s Lonenly Hearts Club Band (Pels colors)

4. Pink Floyd: Dark Side of the Moon (perquè a vegades hi sóc)

5. Jimi Hendrix: Are you experienced? (Perquè sona com el meu cap)

6. Bob Dylan: Blood on the tracks (Per la força i la contundència)

7. Lou Reed: Transformer (un passeig pel costat més salvatge)

8. John Lennon: Imagine (Per John, per Lennon...per tot)

9. Tom Waits: Nighthawks at the diner (Pel cor dels dissabtes a la nit, el piano i la veu)

10. Massa discs i massa bons per fer una llista de 10. Què tal 100 d’imprescindibles, la propera vegada?

-Discos que et fa vergonya trobar buscant resposta al punt anterior
Als que hem passat l’adolescència als 80’s no se’ns pot fer aquesta pregunta! Factoria Stock&Aitken&Waterman: Rick Astley, Kilie Minogue…(Però es van “perdre” en el canvi de casa. Eren gravats, no comprats. Això és pecat venial o mortal?)

-Quantitat total de música baixada al meu ordinador
Cafetera: 8.000 cançons? Ja,ja,ja…estàs de broma ! No...? Uf!

-Últim CD que he comprat
A la jazzcava: Asstrio. As soon as possible

-Última cançó que he escoltat abans de llegir aquest post
Clar de lluna de Debussy (però en un arranjament per a guitarra – a veure si surt!)

-Cançons que escolto que signifiquen alguna cosa per a mi.
Qualsevol de The Police (i Sting), Queen, Dire Straits, Beatles...per, com deia la cançó, just for sentimental reasons.

-Llibres que llegeixo durant l'any
Depèn, va a mesos. Sencers, de 20 a 30, suposo. En miro, remiro, fullejo, toco, ensumo...molts més!

-Llibreria o biblioteca
Depèn. Si és la Laie, llibreria.

-Últim llibre llegit
Trànsit entre dos vols. Anna Aguilar Amat

-Llibres que llegeixo aquests dies
Seguint la tradició, més d’un: Alégrame el día (Jesús Palacios), Harán de mi un criminal (Javier Marías), Humor, candor (Josep Pla), etc…

-Cinc llibres que m'han marcat d'alguna manera (per ordre cronològic i jo hi afegeixo: sentimental)

1. Les històries del TBO (Trece rue del Percebe, Agamenon, l’Anacleto…). Nits en blanc. Sort de vosaltres !
2. Les extraordinàries aventures d’en Massagran. Folch i Torres. Als 7/8 anys, primera novel.la (l'edició de 1933).
3. Le petit prince. Antoine de Saint-Exupéry. Un regal teu
4. Travels with my aunt. Graham Greene. Ella
5. Salvo el crepúsculo. Julio Cortázar (ni comprat, ni robat –guardat? ;)


-Cinc persones a qui vulguis passar aquests "memes”.

Qui vulgui, que s’hi afegeixi! (Però s'hi podrien afegir la Pente, el Vigilant...)

Cygnus 


Fondre's
en aquest magma
de mort petita.

Despullar-se la pell.

Ser Ganímedes,
Alfa-centaure.

Heura i arrel.

All that jazz... 


...música per a camaleons estràbics, per a lleons engabiats que passegen les seves dèries amunt i avall, per a cavalls sense brides ni estreps (i en Jaco Pastorius que mira i comprèn). Música de crom, sincopada, It don’t mean a thing if ain’t got that swing. Una més, one more time (compte amb el comte, Count Basie ja és aquí). El dring dels gots a les taules, “un gin-tònic”, “de què el vols?”. Fum. Música per a gats nocturns. Els sents? Ja fa estona que percuden els timbals (en Gene Krupa i els seus). I’m sinking, I’m sinking....like a ship into the sea (et diuen les aigües pantanoses d’en Muddy Waters), el blues, encara. Ritme. Guitarra. Tens la veu negra per dins i per fora. I’m sinking...I’m sinking...,l’Eric i l’Stevie. Satin doll, solitud. I en Charlie Parker i el seu saxo alt infecciós, infectat i en Chet Baker, que es consumia a cada nota, the thrill is gone i no s’ho creia ni ell: liar, liar your pants on fire...la Billie Holiday, flors de magnòlia, avui plou, stormy weather...però tant li fa: life can be so sweet on the sunny side of the street, només cal voler-ho, de tant en tant. Tampoc no cal vendre’s l’ànima al diable o al primer que passi en una cruïlla. Crossroads, crossroads...ja ho cantava en Robert Johnson abans de morir enverinat per un marit gelós. Pour me one more drink, és clar...and one more for the road. Dolç àngel negre, sweet black angel...Miles Davis una mica blau, una mica trist...a kind of blue. Tot plegat no és res i ho és tot, un ritme sincopat, tres acords, blues, la nota entre les notes, jazz... no vol dir res si no saps dur-lo a compàs.

Miles Davis, trompetista (Alton -Illinois- 25 de maig de 1926, Santa Mònica – California- 28 de setembre de 1991). Però això és més aviat partitura, enciclopèdia...i el jazz, el jazz és una altra cosa: It don’t mean a thing if ain’t got that swing. Prou que ho saps.

All that jazz... 


És estrany PARLAR de música. I més de música jazz. Miles Davis, trompetista (Alton –Illinois- 25 de maig de 1926, Santa Mònica – California- 28 de setembre de 1991). Però això no és jazz, és més aviat enciclopèdia, partitura (i a quin to? A quin ritme?) o metrònom (Moderato? Allegro? Presto?...) i el jazz és una altra cosa, és clar. Estrany aiguabarreig, el seu origen: l’esclavitud, la notació musical europea, la guerra civil americana, les tècniques de “crit i resposta” de la música africana, els responsoris a les pràctiques de l’església...strange fruit. El negre de la tinta, el blanc del paper: les tecles d’un piano, potser. Fats Waller, Scott Joplin, un ragtime, notes que corren amunt i avall...A Nova Orleans, els carros i les putes. Pels carrers estrets es saluda la gent: “Bon jour!, good morning!...”. Les barcasses s’enfilen, Mississippi amunt, mentre les pianoles roden amb les pales dels vaixells. Un grup de música que torna del cementiri toca When the saints go marching in per en Buddy Bolden i la seva trompeta, perduda ja per sempre, entre ampolles d’alcohol. Tornem a casa, Buddy, tornem, Sweet home Chicago. Hi ha sales de ball que ens esperen, bars clandestins plens de metzines prohibides, cabarets, xantatgistes i gàngsters, untuneful harmonicists playing peppery melodies, harmonicistes desafinats que toquen melodies picants. Jerry Roll Morton i Joe “King” Oliver, el rei del coure i la seva banda criolla. Stomping at the Savoy, però això ja ho sabies tu, oi, senyor Miller? Encara que avui no hi ets ben bé tot, una mica in the mood, i deixes que l’Eddie Condon t’acompanyi: acords de cotó, pengen del màstil de la seva guitarra, mentre el “Cotton Club” encomana el seu ritme a tota la ciutat de Nova York: el Harlem crema i aquesta nit farem un festa per pagar el lloguer (rent party tonight!). Manhattan i el Carrer 52. No perdis el tren, Take the A train, el duc t’espera i ja fas tard. Strange fruit, més enllà de les modes i el temps...(continuarà).

El mar... 


Vela llatina,
de vèrtex a vèrtex,
bisectriu del vent.

El verd-blau del teu mar
em torna a port,
que el mar afina fins i tot quan calla.

Modigliani. Nu 


Hi ha un pic de lluna
damunt de cada onada.

I un sol de grills de taronja
amb clivelles daurades.

De cua de drac,
suc de magrana.

On és que has après a tocar així
els acords de la Tramuntana?

1 any!! 


El Cafè d'en Litus ja ha fet un any!

Moltes gràcies a tots els que m'heu anat llegint!!