El Cafè d'en Litus

Es descorda l’abric, el plega acuradament i el posa a la lleixa. El mateix fa amb la seva bossa, plena de llibres. S’asseu al seu davant i és llavors que se n’adona. Es miren amb perplexitat: el temps és un riu que fa passar avall tots aquells que no remen alhora amb nosaltres i sempre sorprèn retrobar-se amb algú que hauria de ser, com a mínim, a l’altra riba. Després d’uns moments de dubte, se somriuen. De tot plegat fa massa anys i ja només guarden d’ells un record que, com les fotografies antigues, s’ha anat tornant esgrogueït. Un record que dormia arraulit al llit de la memòria i que ara l’atzar s’ha encarregat de desvetllar. De mica en mica, una vegada trencada la fredor del primer moment, comencen a conversar: ell li comenta que finalment va acabar la carrera i que està fent un postgrau en tributació: un os que ara no començaria per res del món, afirma amb gest disgustat. Ella li explica que està realitzant el seu doctorat en biologia i que ja no li falta massa per finalitzar. L’ha d’acabar abans el doctorat no acabi amb ella, li diu amb una rialla. S’hi fixa bé: té la mateixa veu, encara que més serena, i la mateixa facilitat de paraula: és, igualment, una llumenera. Pel coll li pengen els mateixos rínxols de color de coure i quan riu, amb les mateixes dents blanques i esmaltades, se li fan també aquells dos clotets tan fins i juganers a les galtes. Els anys, a més, han estat benèvols, bescanviant aquella noia tímida, esprimatxada i amb acne, per la jove esvelta de trets clars que és ara. A la següent estació ella baixa. S’acomiaden. Al seient hi resten només el buit de la seva absència i la certesa absoluta de que, definitivament, es va equivocar de germana.

Formen part del paisatge de totes les grans ciutats, dels llocs més cèntrics o pintorescos. Es troben sempre al voltant d’un monument o edifici important, arrenglerats al llarg de tot un carrer principal. La seva pell fosca contrasta amb el color esmorteït dels llençols on exhibeixen la seva mercaderia i les cares blanques de la majoria de curiosos que s’aturen per comprar. Hi ha de tot en aquest mercat amb parades de llençol: bosses de mà, ulleres, cedés, cinturons, camises d’imitació, qualsevol cosa amb possibilitats de ser imitada o copiada. Miren amunt, miren avall, sempre a l’aguait que no els enxampin, perquè el seu és un mercat, a més de precari, il.legal. De vegades discuteixen amb el possible comprador, fan ofertes, “tres pel preu de dos”, “va, vint euros menys i te’l quedes”. El client, amb posat distret, mira i remira. De sobte, algú fa un senyal d’alarma i recullen, llençol i mercaderia, d’una revolada. N’hi ha prou amb tibar el fil que n’uneix les puntes. El client, llavors, es queda amb la paraula a la boca, amb la compra a mig tancar i enfilen carrer amunt en una mena de joc assajat massa vegades, com si es tractés d’un documental on la fera, ara d’uniforme blau, hagués sortit de cacera per la sabana fosca de l’economia submergida. I sempre hi ha algú que cau. Per sort, el depredador s’acontenta amb poca cosa: un llençol atrotinat i una pila de quincalla d’imitació, res més. Un vegada passat l’ensurt, s’enriolen. Juguen el joc. Després, pacientment, tornen a desplegar la parada fins al proper torn. Al capdavall, se saben l’última baula del comerç il.legal, el darrer engranatge d’un mecanisme greixat a força de persones que només busquen un mitjà per guanyar-se la vida. Una vida que, com les seves mercaderies, sembla que pengi d’un fil.

Observo, a la paret del tren, un marc buit amb uns petits suports a dins que, se suposa, han de recolzar un petit martell que ara mateix no hi és: algú l’ha robat i, potser per desídia, manca de pressupost o –ves a saber- problemes a la catenària, no s’ha penjat el corresponent recanvi. És un d’aquells martells senzills, de plàstic vermell amb els extrems metàl•lics per poder colpejar millor. A dalt hi llegeixo: “Trencar el vidre en cas d’emergència”. Un martell inexistent ha de servir, suposo, per trencar vidres que comparteixin la seva mateixa condició, és a dir: inexistents. Vidres que, a la vegada, cal que es recolzin en un vagó d’un tren que, és clar, no ha d’existir. Tot plegat deu formar part del dispositiu que ha de constar en algun manual del tot inexistent per a què, com diu el rètol, els passatgers -del tot inexistents, per altra banda- puguem sortir del ja esmentat inexistent vagó en cas d’emergència. Ara ho entenc tot: no som res.

Sempre li demanava el mateix: que m’expliqués coses de la guerra. De “la guerra”, perquè llavors els diaris encara eren massa lluny i de guerra només n’hi havia hagut una: la seva, la que tantes vegades li havia sentit explicar durant les hores en blanc de les meves nits fosques. De mica en mica, anava desgranant la vida de llavors i tot, de tan irreal, semblava pertànyer a una pel.lícula. Poc a poc, però, vaig adonar-me que aquells fotogrames no eren pas fets de cel.luloide, sinó de moments recordats que, malgrat els anys transcorreguts, semblaven ben vius. Records que es fonien en la penombra de la cambra, pels plecs de les cortines, que creixien per les parets projectats per la llum tènue i esgrogueïda d’una làmpada. A força de nits, vaig arribar a copsar el que hi havia rere aquelles paraules, tot allò que és impossible de sentir als llibres. Tanta, tanta misèria. Misèria física però, sobretot, misèria humana. De tan sòrdides i tristes, vaig acabar per demanar altres històries, anècdotes del poble, coses de la família, fets més amens. Però la Història, la que s’escriu amb majúscules, ja l’havia après; i no puc estar-me de pensar què succeirà quan ja no quedin àvies per explicar-la. Què succeirà quan, passats els anys, sigui només la seva paraula contra la nostra. I em fa l’efecte que una ombra fosca s’allargassa per les parets de casa, que alguna cosa tèrbola neix entre els plecs de les cortines una altra vegada.

...sempre hi haurà el risc de declarar-se vençut. D’abandonar tot enarborant una bandera blanca mentre diem “no puc més”. Deixar-se vinclar per la por o la rutina, allistar-se a la resta del ramat adotzenat, recitar el guió que ens han escrit sense pensar-hi massa i esdevenir actors d’un decorat de cartró pedra que amb prou feines si ens creiem...

...però sempre podem utilitzar el llençol per deixar finestra i barrots enrere i fer-ne un llenç per pintar-hi un somni nou, desertar de la por, declarar-se insubmís als generals vestits amb els galons de la McDonalització i sortir a l’escenari com si cada nit fos la nit de l’estrena, rapsodes només dels propis mots...