El Cafè d'en Litus

Normalment les persones utilitzen les màquines de fotografiar per captar la llum. És per això que, seguint la lògica del Cafè, aquí hi apareix un joc d’ombres. De fet, si les observeu, veureu que potser són les ombres les que fotografien els fotògrafs des de l’altre cantó. Perhaps the dream is dreaming us, que cantava l’Sting a When the angels fall, potser és el somni qui ens somia, oi? Per altra banda, ara mateix el destí de les ombres és incert, encara que és probable que estiguin ballant al so d’una marimba al Carnaval de Notting Hill, a Londres. També és possible que s’enyoressin i decidissin tornar amb els seus respectius propietaris cap a casa. Sigui com sigui, realitat o somni, amb llum o a l’ombra, se m’estan acabant les vacances. En fi, tornem-hi.

L’agost ha convertit els carrers de la ciutat en un llarg pentagrama sense notes. La rutina s’estavella a les persianes metàl.liques de les portes de les botigues tancades amb pany i clau, el diari ja no ens espera al quiosc de la cantonada i la nostra granja habitual ja fa dues setmanes que ha deixat de ser-ho. Una lletania de rètols ho diu ben clar: “tancat per vacances”. Expulsats del nostre quefer usual, del nostre paradís terrenal per haver-nos menjat la poma del nostre repòs fora de temporada, vagaregem neguitosos amb un llibre sota el braç mentre busquem un cosí llunyà de Juan Valdès, un fil d’aroma que ens doni una pista, que ens porti a algun racó on ens donaran el negre beuratge que ens reconforta. Perquè de bon matí tots el pensaments, en un aiguabarreig de neurones desorientades, coincideixen en un de sol: “vull un cafè”. És clar que, si se’ns acudís verbalitzar aquest neguit, les nostres paraules ressonarien carrer enllà en un eco tenyit només pel gris apagat de les portes tancades. Als pocs minuts el pensament ha esdevingut dèria i entrem sense mirar a l’únic local que roman obert: un pany de paret cobert amb escuts i pòsters multicolor de futbol ens dóna la benvinguda: “viva el Betis aunque pierda, F.C Barcelona temporada 84-85”. Una vànova teixida amb tovallons de paper i cloves de cacauet cobreix el terra i una tirallonga d’alcohols d’alta graduació desfila per la barra, tot escalfant els clients habituals de veu aiguardentosa, brunyida pels pas dels anys i els destil.lats. I així és com, en ple fora de joc, demanem un cafè que ens empassem a corre-cuita, com si així s’accelerés una mica més el temps i ens dugués abans el nostre diari de cada dia, el nostre ”hola, bon dia!” a la nostra granja habitual.

“El piano no està fet per tocar jazz, ni blues- diu el músic- va ser dissenyat per tocar música clàssica, amb les seves notes i els seus intervals, una mica a la manera de Bach i el seu Clavicèmbal ben temperat”. Tot i així, els músics amb una formació menys clàssica, però amb les mateixes ganes d’expressar-se, de seguida van saber com trobar les notes que els faltaven: n’hi havia prou amb colpejar les tecles blanques i negres a la vegada, tot fent un lleuger moviment al biaix, per trobar aquesta nota una mica trista, una mica boja que alguns anomenen “blue note”. Encara que no sempre fa falta un piano per poder sentir-la. La nota que dóna sentit a tot, la nota entre les notes…

El lladre, cara-xuclat, de cabell engominat i patilles esmolades, observa la seva futura víctima. Rambla avall, una turista més: botida dins una samarreta rosa, l’esquena una mica carregada, molsuda, duu xancletes de plàstic i els pantalons curts. Fa cara de tenir uns seixanta anys i el caminar feixuc, maldestre. Del braç, hi penja l’objecte de desig del pispa: una bossa de pell d’imitació amb la cremallera oberta. Però ell mai no ha estat hàbil amb les mans, el seu fort són les estrebades als turistes que, incauts, baden pel barri. No s’hi rumia, agafa empenta i estira les nanses de la bossa que llisca gairebé sense esforç del braç de la dona. Confusió, enrenou, insults. Mentrestant, ell ja és lluny. En un carreró, encara panteixant, obre la bossa: un paquet de mocadors de paper, un pintallavis d’un vermell llampant, un mirallet...al fons, el cobejat moneder. A dins hi troba només dos bitllets de cinc euros i un de deu. Amb un gest de disgust, l’escurabosses llença la cartera al terra del carreró i marxa. La patacada fa caure del darrer departament del moneder un parell de fotografies: una, la d’una dona una mica rebotida d’uns seixanta anys, l’altra, la d’un ganàpia cara-xuclat, cabell engominat i patilles esmolades. Ja a la Rambla busca una nova víctima. No vol ni pensar què li diria la mamà si es presentés a casa amb només vint euros de botí...