El Cafè d'en Litus

Tot anava d’acord amb el pla previst. Fins que algú va decidir-se a tensar una mica més les cordes del contrabaix i dur dues marques més enllà les busques dels manòmetres. Sempre hi ha, però, un bàndol dissident, amb reticència als canvis, i uns quants van intentar amagar aquell feix de mots estèrils al fons d’un gorg, lluny de les balmes i les clarianes. Va ser, però, un gest del tot ingenu que no els va servir de res: al cap de poc brollaven fonts de mercuri arreu (car la pedra era només un conglomerat de records) i s’aixecaven palaus sumptuosos fets de falguera i notes de saxofon a les torres més altes. El jovent, no cal dir-ho, es felicitava pels carrers i penjava garlandes als balcons de les cases. Mentrestant, la tia Pona, repenjada a l’ampit de la finestra, reia sorneguera, tot dient que allò no podia acabar pas bé, que ja va passar el mateix quan els rojos van prendre l’església i que tot plegat es fondria en un cel d’àngels i arcàngels ennegrits pel fum i poca cosa més. I tothom se’n reia bo i dient: “l’àvia fa catúfols...!”. I no: en poc temps no hi va haver prou calç viva per poder enterrar totes les hores mortes i a les torres més altes només hi restava un cel d’àngels i arcàngels ennegrits pel fum, mentre els saxofons agonitzaven pels racons com si fossin un blues amb un compàs de menys o una antiga cançó de Tom Waits...

Cap pregunta sense resposta, amb Elisenda Camps. Una temporada més torna el Tot és possible, un dels programes més veterans de RAC1. Un espai dirigit i presentat per Elisenda Camps que continua amb la ferma voluntat d’oferir servei i ajut als oients. Durant una hora i mitja àgil i entretinguda, es plantegen mil i un dubtes i curiositats que troben solució gràcies a la tasca diària de l’equip i a la imprescindible col·laboració dels fidels seguidors del Tot és possible. Qüestions relacionades amb el dret, l’educació, el consum, la salut, l’oci...I ELS BLOGS!

Vista des del poble, la gran ciutat s’assembla a un ventre enorme en què les persones queden diluïdes en el suc gàstric del soroll del motor dels cotxes, el brogit dels turistes, la fressa del tràfec als restaurants...una multitud de figures intercanviables enmig d’un gran tauler d’escacs: alfils amb corbata, reis de l’estraperlo i reines de pelatge divers deambulen entre els seus carrers. Algunes peces, fora del taulell de joc, dormen a les estacions de tren, als bancs de les avingudes. Amb la roba esparracada i les mans brutes, pidolen als transeünts. Un captaire jau damunt d’una pila de diaris; a l’extrem del paper, un anunci: “¡Saque el máximo rendimiento a su dinero!”. Uns metres més amunt, un noi amb l’esquena nua i corbada ven quincalla mentre una noia rossa i esvelta se’l mira de cua d’ull. Contrastos gairebé impossibles, fotografies a la meva memòria. Ben reals, però.

La ciutat de la fotografia no existeix. És només el reflex d’una altra que, per atzar, és a tocar de la riba d’un riu. La ciutat de la fotografia és feta de llum i aigua. Una mica voluble, gairebé és aire. Això la lliura de fenòmens actuals com l’especulació immobiliària i l’acosta una mica a la poesia (ara per ara no cal patir perquè els versos no cotitzen a la borsa). És una ciutat gairebé imaginària, com si els seus fonaments creixessin des del fons d’un mirall. Malgrat tot, els seus colors són ben definits, consistents, al contrari dels del model real que creix a la vora de la riba, una mica esblanqueïts, mats. I és que, en general, quan la poesia esdevé realitat tendeix a esvanir-se, una mica com el color de les ales d’una papallona a la mà d’un infant maldestre. De vegades, però, roman intacta en el procés de transformació. La poesia, llavors, encarnada, corpòria sembla com si gairebé pogués parlar. De fet ho fa. I et diu “Què et sembla si anem a passejar per la Devesa?”. I tu, senzillament, et deixes portar...

Començo a pensar que, ben mirat, les rebaixes no existeixen i que la resta de l’any, per dir-ho senzillament, els comerços ens prenen el pèl.

De vegades fem coses rares, encara que potser no ho són tant una vegada analitzats els veritables motius de l’acció: no fa massa vaig veure, mentre baixava pel Passeig de Gràcia, un individu que colpejava de manera violenta un telèfon públic. Concretament, la ranura per on s’introdueixen les monedes, tot utilitzant el propi telèfon com a eina per colpejar. Picava amb una força extrema. A partir del tercer cop, ja era prou evident que la màquina no tenia la més mínima intenció de tornar-li res. Per això diria que aquell individu, amb aquells cops, no tenia intenció de recuperar les monedes, sinó la feina o la nòvia perdudes. Com a mínim.