El Cafè d'en Litus

Perquè la intel.ligència és molt més que obtenir una puntació alta en un test psicotècnic...

"Una novela conmovedora y muy divertida". Oliver Sacks

"Soberbia. Mark Haddon escribe con sabiduría y sentido del humor". Ian McEwan

"Excepcional. Al mirar a través de los ojos de Christopher, vemos el mundo con mayor claridad y nos comprendemos mejor a nosotros mismos. ¿Qué más se puede pedir a un libro?". The sunday Telegraph

Recomancions del Cafè per aquest estiu!

"Para querer" engloba la idea d'estimar les coses i les persones tal i com són. Això costa un esforç, però també és el més autèntic.

Dani Rambla (Músic de jazz). Para querer (New talent, 2002)

És el més autèntic, però a vegades és esgotador. I a la mitjana s'hi està tan còmode...(fa fred als cims).

1. Ave Maria (Schubert)
2. Andrea Chenier (La Callas! - Giordano)
3. Simfonia nº40, 1er moviment (Mozart)
4. Asturias (Albéniz)
5. Adagi (Albinomi)
6. Sonata per a violí-Primavera (Beethoven)
7. Mallorca (Albéniz)
8. Ave Maria (Grounod)
9. Concert d'oboè en Re menor (A.Marcello)
10.Recuerdos de Alhambra (Tàrrega)
11.Pámpano verde (Tradicional-Ainhoa Arteta)
12.Petita serenata nocturna, 1er moviment (Mozart)

En el fons, al Cafè, som uns clàssics...

Si cada persona és un món, el món de la parella podríem dir que és un univers. Hi ha parelles per a tots els gustos i de tots colors: hi ha persones altes com Sant Paus que van amb taps de bassa, persones meselles que s’ajunten amb sergents de la Legión, parelles on tots dos són barbuts i parelles on tots dos duen faldilles. Fins hi tot hi ha parelles desaparellades i en l’altre extrem, parelles de tres...Els motius pels quals dues persones decideixen anar plegats, casar-se o bé ajuntar-se són gairebé tan diversos com el nombre de parelles. El motiu principal és perquè s’estimen, és clar. Però a vegades n’hi ha d’altres: hi ha parelles que semblen una societat, on no queda clar si es parla de “matrimoni” o bé de “patrimoni”, paraules que sovint es presten a confusió. També hi ha parelles que semblen fetes a la babalà o que s’hagin trobat com aquell que juga al joc de la cadira, on ja se sap que el més important es seure, no importa a on, una vegada s’ha acabat la música. Corren com animalons desficiosos a cada tanda del joc amb un únic objectiu: no quedar-se drets. I així passen anys i panys amb un rosari de retrets constants, una cantarella insidiosa que amb el temps es torna una mena de “nyigo-nyigo” monocord i pesat. Són aquella mena de parelles que aprofiten que hi ha públic per a fer inventari de les seves desavinences i que acaben per convertir un cafè el dissabte a la tarda, en un combat de boxa o una mena d’esgrima d’on no ens salvarà cap campana de ring ni cap màscara protectora. Què hi fan plegats aquestes parelles? Un diu blanc, l’altre diu negre, un diu a dalt, l’altre a baix, a la dreta, a l’esquerra, l’un vol jazz, l’altre discoteca...no tenen res en comú, però segueixen junts. Fins que un bon dia potser se’n adonaran que estar sol en parella, és estar doblement sol.

La belle et la bête! -cridaven- la belle et la bête!...

Al fons de l'estany de Thau, m'hi he trobat aquesta cançó:

Nòstra vida
Es pas totjorn que de tendressa
De còp es trista
Es violenta de cop
Tròp sovent l'oliva es amara
Sensa la sau
d'un amor vertadier...

En occità, és clar.

Et la nuit s'avance vers mes trente deux ans

je crois je ne suis plus fou
Nu face au miroir
J'inspecte ce corps usé fatigué mais debout

Tout va bien tout va bien

Suis-je à la moitié suis je à la fin
En tout cas, ce n'est plus le début

Cette vie m'a maché avalé dégueulé
J'ai si peur d'avoir tout vu pourtant
Tout va bien tout va bien

Bien sûr je suis seul
mais qui n'est pas seul
au milieu de cette grande nuit
Cette nuit qui rampe froide et muette
vers la trente deuxième année de ma vie

Tout va bien tout va bien

Sécurité, certitude, prévoyance, confort,
Vous étiez mes pires ennemies
Aujourd'hui je marche au milieu du troupeau
Comme les autres fantômes sans folie
mais

Tout va bien tout va bien

Et l'amour oh l'amour notre amour
Cet ancien combattant
Qui a donné ses deux jambes à la guerre
On ne peut plus rien lui prendre maintenant
alors

Tout va bien tout va bien

Ma mémoire est un scaphandrier qui suffoque tout au fond de la mer
Il pleure sur le trésor qu'il ne remontera jamais
Ma jeunesse est morte hier

Et la nuit s'avance vers mes trente deux ans

Je crois que je ne suis plus fou
Nu face au miroir
J'inspecte ce corps usé fatigué mais debout
et

Tout va bien tout va bien

Tout va bien

...i a tu, com et va?

Ja l'he acabat, i m'ha sabut greu (en volia més)...

- S'il vous plaît...dessine-moi un mouton!

Potser és que, en el fons, només busques algú que et sàpiga dibuixar un xai...

Torno a llegir un article de l’Ivan Tubau (El Mundo, 19/07/05). M’explica el trauma que ha de patir la canalla en rebre classes en una llengua (el català) que no és la seva (el castellà). Fins no fa massa he estat en un institut fent classes d’Història i he pogut veure nois i noies de diferents nacionalitats que rebien classes en català sense cap mena de problema i que fins i tot, als pocs mesos de ser aquí, ja el parlaven força bé. Cap trauma, doncs. La resta són dèries, frustracions, interessos personals...però d’això la canalla encara no hi entén, Sr.Tubau.

Per què algú com Jesús Moncada va tenir en vida tan poc ressò?

Cafè per aquest estiu: Històries de la mà esquerra. Jesús Moncada. Ed.62

Every breath you take
And every move you make
Every bond you break, every step you take
I'll be watching you

Every single day
And every word you say
Every game you play, every night you stay
I'll be watching you

Oh, can't you see
You belong to me?

Encara n'hi ha que es pensen que és una cançó d'amor. I així els va...

Què és poesia? Per què serveixen, els poetes?...

J’adore cette blague. 2 vielles femmes sont à Catskill Mountain. L’une d’entre elles dit : « La nourriture ici est infecte », l’autre répond : « Oui, et les portions sont minuscules ». Voilà comment je perçois la vie.

Veure Annie Hall (Woody Allen.1977) en francès. Le freak c'est chic!

Li va venir ben just. Ningú no l’havia previngut d’aquella pluja de forats. Els seu company, només un parell de metres més enllà, va ser engolit sense deixar ni rastre. Queien tot fent un soroll orgànic, talment un batec -Zup...zup! Fugia carrer avall quan va adonar-se que un eixam de sirenes d’ambulància, amb un brunzit eixordador, l’encalçava. Les fulles de les palmeres del Passeig giraven com aspes. S’esllanguien els núvols, que queien al terra i s’esmicolaven com si fossin miralls. El seu rostre, reflectit ara mil i una vegades, no parava de cridar: “Potser en feu un gra massa!!”. Dos fanals sense arrels que passaven per allí el van recollir fet uns parracs. Avui has tingut sort- van dir-li- però ja veurem demà...

S'enfilen els camins per les parets; heures. Lletania de xuclamels. Escates, pell de drac. Nocturns per a acordió a la Casa Taulé. Poesia de l'absència. Feliu Formosa i Cinta Massip: amb vosaltres sempre és clara la nit (i el dol també).

Les malves criden el vent, giren els penells dels teulats, les aspes dels molins. Els gossos udolen i els carrers són buits.

Estrany oreig, el de les hores mortes.

Entre home i dona no hi ha amistat possible. Hi ha passió, hostilitat, adoració , amor, però no amistat.

Els homes sempre s'entesten a ser el primer amor d'una dona. Fins aquí la seva rude vanitat. Les dones tenen un instint més subtil de les coses. Prefereixen ser la darrera novel.la d'un home.

Viure és la cosa més rara del món. La majoria de gent no fa altra cosa que existir.

Sempre hi ha quelcom ridícul en les emocions de les persones que hom ha deixat d'estimar.

La moda és una forma de lletjor tan intolerable que cada sis mesos hem de canviar-la.

No sabia ben bé en quin moment li va néixer aquella nostàlgia, però un bon dia va començar a trobar a faltar el tacte de les coses. Tant d’aparell digital li havia fet perdre els matisos. O bé era tot 0, o bé tot 1. Entremig, el desert. Enyorava el lent transcórrer de les cintes magnètiques de música o els espirals dels enregistraments de vinil, amb l’agulla del tocadiscs que, com un dit fi, els solcava la pell per extraure’n les notes. Enyorava el llapis, el paper, el suau davallar de la tinta de la seva ploma, fins i tot la humanitat (per allò de l’error) que desprenien les taques de tinta. El gust dels sobres i els segells, l’olor de les cartes d’ella...a aquella màquina tot això se li escapava: una ànima asèptica, freda i, a la llarga, alienadora, una ànima feta de 0 i 1. Més d’una vegada havia pensat en esbotzar-li la carcanada, estavellar-la des del segon pis on ell treballava, obrir-li les entranyes i cridar-li, ben fort, “On ets?!”. Així va ser com, una calorosa tarda d’estiu, després de llegir per enèsima vegada un missatge d’error a la seva pantalla (sense previ avís per poder guardar el document que ell escrivia, la molt despietada) que la va agafar i, d’una estrebada, li va arrencar la nervadura. Amb un estrèpit de vidres, va llençar, manyoc de cables, monitor i carcassa per la finestra. Now I guess why they call it windows-va dir-se.

Avui sembla com si la tardor s'hagués confós i ens regalés un dels seus dies de llum clara i amable. Potser si vaig a fer un volt per les rodalies del poble trobaré bolets. O a tu.

De vacances...

-Hola...- saluda mentre entra al despatx amb una carpeta ben curulla de fulls- et porto els informes que m’has demanat, els del 2003 i els del...òndia!
-Què passa?
-La grapadora...- assenyala amb el dit.
-Què li passa a la grapadora?
-No tens por? – pregunta una mica neguitós.
-Por de què?- diu el company, cada cop més estranyat.
-Oh...- respon- les nostres perquè són manses i ja vénen domades de fàbrica...
-Ah...- fa l'altre, bo i aixecant la cella esquerra – no ho sabia...
-...però un amic em va explicar que, a un amic seu, la grapadora (que per un error de comanda es veu que era silvestre), en una badada, li va grapar la corbata a la taula del despatx. I en l’estona que va trigar a reaccionar després de l’ensurt, li va grapar també els punys de la camisa, deixant-lo tot immobilitzat. La resta, ja te la pots imaginar...- afegeix amb aire greu.
-Carai...
-Sí, noi...bé, et deixo. Si vols alguna cosa més seré al primer pis, al despatx del Garcia. Vinga...adéu...
-Està com un llum de ganxo...- pensa. Es queda quiet un instant. Mira la grapadora de reüll. D’una revolada, l’agafa, obre l’últim calaix de la taula (ziiiip), la fica a dins (cloc!) i la tanca amb la clau (clac!)...- com un llum...- afegeix.